Fa més de trenta anys, vam entendre que només es podia créixer de manera sostenible. Es tractava de fer veure a la humanitat que s’havia de posar fre a la desmesura, en tant que comprometíem els recursos del planeta i les generacions futures. I així vam enviar el terme creixement a la paperera de la història, que diuen aquells. El concepte de creixement sostenible sembla que també ha tocat sostre, malgrat els intents dels paladins del llenguatge políticament correcte i de les contorsions eufemístiques per tunejar-lo (desenvolupament durable, desacceleració progressiva…). Avui, conselleries i ministeris ja no són de medi ambient sinó de transició ecològica o d’emergència climàtica, més d’acord amb la gravetat del moment i les perspectives fosques que ens planteja el canvi climàtic.
I del creixement sostenible al decreixement hem anat en un sospir. De fet, els partidaris del segon consideren el primer un impossible, allò que en diem un oxímoron: ja no es pot créixer sense fer mal. El biòleg Carles Ibàñez recordava en aquestes pàgines que el concepte tampoc és nou i que de posar límits al creixement ja se’n parlava als anys 70, al Club de Roma. “Es tracta d’evitar el col·lapse del planeta”, i afegia que podem aconseguir-ho “consumint menys i, alhora, vivint millor”.
Les tertúlies i twitter estan popularitzant el concepte decreixement. Es tracta de reforçar la tesi que tenim un planeta en perill i que no podem plantejar el desenvolupament econòmic en els mateixos termes amb què ho hem fet fins ara. Diria que això, negacionistes a banda, tots ho tenim bastant clar. Ara bé, com ironitzava l’altre dia el periodista Enric Juliana, a La Vanguardia, sembla que els avions només cremen querosè a Barcelona mentre que a Madrid utilitzen aigua de roses.
19El problema ve si només som nosaltres els que fem l’aposta pel decreixement. Mentre aquesta no sigui una estratègia global, uns creixeran i els altres no només decreixeran, sinó que també s’empobriran.
