HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catDel Mercat de Tortosa al Trabucador

Del Mercat de Tortosa al Trabucador

M’estava jo al bar Esther del Mercat de Tortosa, intentant escalfar-me amb una truiteta d’escarxofa que m’havia servit Lluís Duran, home de llarga cama pel Port, membre destacat de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya), quan, de sobte, com una fuetada musical, s’aixequen les notes de la tradició dels nostres cantadors, interpretades pel grup El Planter, amb un recitador de veu pura, com poques n’he sentit.

Em quedo palplantat escoltant-les. I Lluís, que està en tot, em diu: “Xeic, t’has emocionat”. No puc negar-ho, i amb els ulls una mica envidriats per una llàgrima furtiva, li dic: “Això ja només pot passar aquí”. I ell: “Sí, mano, hem de procurar que no es pergue”.

I jo, que sempre he tractat que no es pergue l’ànima més autèntica del nostre poble, formada per la gent més conscient, els paisatges que ens acompanyen i l’esperit que sempre bufa, quedo reconfortat en veure com balla el personal, allí, amb somriures de satisfacció, entre cafès fumejant i tota la producció, vegetal i animal, que espera a les parades.

Amb el sarró en bandolera -com sempre, llibres, papers i l’inevitable pijama-, vaig a buscar l’autobús per anar a la Cava, com l’anomenen els històrics d’aquesta població al cor del Delta, on m’esperen Pepita i Polet, per anar l’endemà, diumenge passat 22, a la barra del Trabucador i afegir-me a la concentració de la PDE (Plataforma Defensa de l’Ebre), convocada per tornar a reclamar als governs solucions integrals -no pedaços- als problemes, ambientals i econòmics, cada cop més agreujats, que afecten aquesta joia de la nostra naturalesa.

I és que són cinquanta anys, tirant curt, que entre grans embassaments (Mequinensa, Riba-roja, etc.), projectes de transvasaments (1973-74, 1979, 1983, 1989 i 2000, per citar els més escandalosos) i nuclears al llarg de tota la conca (Garoña, Ascó, durant tots aquests anys), el nostre Ebre ha sofert una contaminació múltiple: agrícola, carregada de compostos químics d’alta incidència, i industrial i energètica radioactiva, a més de la pèssima política estructural interessada que la CHE (Confederación Hidrográfica del Ebro), les elèctriques i les grans propietats de terres, amb regadius exagerats i ineficients, s’han muntat per beneficiar l’explotació hidroelèctrica, perjudicant la circulació de sediments pel riu (retinguts als pantans).

Ens restaurem del fred matinal al bar de Machino, als Muntells. La mestressa ens posa un cafè ben calent, i Polet em diu: “Ves a saludar este, que et parlarà del que vulgues”. Este resulta que és Xano de Pan, un pescador, caçador, hortolà i arrosser de tota la vida (vuitanta anys ben bons), que es coneix el Delta millor que el menjador de casa seva. Li dic que anem al Trabucador a protestar. “Ah, pos, jo també vaig, claro. Tinc la màquina fora, Allà mos veurem”.

Vam estar una bona estona amb Xano, tanta que si no marxem, encara hi seríem. I em va dir que havia escrit el llibre de la seva vida: Un homenot del Delta. Mai no és tard per incorporar-lo als meus. Memorable gent del terreno: parladors, riallers, ocurrents, prudents, valerosos i compactes.

Arribem al Trabucador, aquesta llarga barra d’arena, davant la mar, que lliga la Punta de la Banya, davant de la Ràpita, amb la plataforma continental de sediments que els segles ha anat formant a banda i banda de la desembocadura del riu. Ens adrecen la paraula Matilde Font, Josep-Antoni Panisello, Álvaro Arasa, Susana Abella i Manolo Tomàs.

El diagnòstic és general, per això estem aquí. Com en anys passats, els plans de conca del ministeri reincideixen en similars defectes i errors, que ja fa temps s’haurien d’haver corregit. Tota la planificació està pensada per retenir l’aigua en grans embassaments (i a sobre no plou) per destinar-la a ampliar regadius, a la producció de quilowatts i a grans conjunts turístics a la costa. I així, com diuen, sense un riu gran no es pot tenir un delta gran.

Els temporals diversos han afectat la línia de la costa, i han trencant aquesta barra i inundant de salabror els camps d’arròs. L’argument oficial és el canvi climàtic, sense voler veure les causes que ens han portat fins aquí. I així ho vaig comentant, un cop més, amb altres batalladors per l’aigua i els sediments: José Juan Segarra, Jordi Parés, Polet, Núria Arias, la Charo, Vicenç González, Carme Abril, Artur Gaya, Manel Ollé i Cinta Sabaté, Marta Cid, l’Ismael i la Matilde, amb qui comparteixo arrosset al Poblenou.

I el 12 de febrer, tots al Pont del Passador, decidits a no passar més la maroma que ens fan passar.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 6 = 15

Últimes notícies