Ha mort Salvador Prieto, del Pinell de Brai, que tancava el ramat al mas de Vinyals, als afores d’Horta de Sant Joan, sota els espadats de les Roques de Benet, el mamut geològic dels Ports. Atac de cor mentre dormia la matinada del passat divendres 23 de juliol.
Cop tremendo. M’ho diu Carlos de Burot, familiar, mentre jo anava tan tranquil (és un dir) de Tortosa a l’Ampolla en tren. Quan menys t’ho penses: cata-crac. L’havia vist tres hores abans, la nit de dijous, a la plaça d’Horta, allà on es concentra la gent als bars del poble.
Quants anys tenia? Cinquanta? Pam amunt, pam avall. Cinquanta-sis em confirmen. Feia tertúlia -com tantes vegades l’havia vist- amb altres companys ramaders: el Jordi de la panaderia; el Juanjosé Sebastià, del mas de Vinyals, cosí germà de la seva esposa Montse; el José Ramon “Suco”: el Pons, de la carnisseria, potser algun altre que ara no sabria identificar.
Parlaven de les coses del seu gremi, d’aquest ofici antiquíssim dels primers temps humans, dels preus que els pagaven per cap de bestiar engreixat i a punt d’anar al matadero, de la legislació europea, sempre tan favorable als qui controlen el cotarro, els del capdamunt, com sentia que deien, sempre invisibles i, per tant, intocables.
Ho sabem i ho comprovem, cada dia més, però, pel que sembla, no hi podem fer res, si no hi ha una revolució mundial: a cada poble, a cada ciutat, a cada continent. Potser per això -diria que segurament- han organitzat aquesta pandèmia, per separar-nos, fragmentar-nos i aïllar-nos, perquè tinguem tanta ràbia com impotència.
Salvador Prieto -cabell rinxolat que ja blanquejava, ben faixat en el seu cos poc allargat, amb una paraula amable i irònica per a tothom- m’havia convidat a fer una petita transhumància amb el seu extens ramat de cabres i ovelles, del corral d’Horta al de Prat de Comte, on tancava durant la tardor i hivern.
Recordo bé aquell dia: quan el bestiar -ordenat, tots a una- va sortir del tancat per endinsar-se en els vells camins d’oliveres, ametllers i vinya, vaig sentir la força unida de la comunió de la matèria animal.
Davant hi havia un pastor -ell-, amb el seu fill Delmir, que ara haurà d’entomar la dura responsabilitat de continuar, i els gossos d’atura que ordenaven el conjunt. Bíblica escena, immortal, intemporal, eterna.
Li vaig estar agraït per sempre, perquè jo venia de família de pastors, la del meu besavi als plans del Penedès, a Castellet i Gornal, vora el pantà de Foix. I perquè sempre m’ha complagut parlar amb la gent d’aquests oficis que semblen en extinció: de les petites pagesies als pescadors, de les puntaires als artesans de la fusta, el ferro o la pedra, i aquells que han criat tota mena d’animals: cabres, ovelles, vaques, cavalls o tot l’aviram de menudalla, tots aliats en el coneixement humà, i que ara continua essent explotat, com la resta del món viu.
El meu record va per ell i pels que queden: la seva esposa, Montserrat Sebastià, d’Horta, amb carnisseria al Pinell, els seus fills Delmir i Salvador, i tota la família “senyora i pastora”, com diuen a Lloret, uns avantpassats que havien fet la vertadera transhumància, de la Terra Alta i el Delta al Pirineu, en els venerables camins ramaders, molts avui esborrats per la histèria automobilística de la velocitat.
Entranyable Salvador Prieto, trobaré a faltar, amb tu al davant, el petit remolí de pols terral que aixecaven les potes del teu ramat.
