Es diu Nazar Ulianchenko, és exalumne meu, refugiat ucraïnès i prompte farà dos anys que viu a Amposta. Esmorzem tots els dijous i parlem una mica de tot. Coincidint amb el primer aniversari de la invasió russa d’Ucraïna, Nazar va explicar l’any passat la seva experiència en diferents mitjans. Resumidament, va marxar a les poques setmanes de caure el primer míssil, va agafar un avió i se’n va anar sol, amb el passaport, uns pocs euros a la butxaca, i l’enorme incertesa sobre el seu futur més immediat, lluny de casa, lluny dels pares, lluny dels amics, lluny d’una vida que mai més no tornarà.
El proper 24 de febrer farà dos anys de la guerra. Tornarem a veure i sentir notícies sobre l’evolució, l’equilibri de forces i les incerteses sobre el final del conflicte. Mentrestant, Nazar i la majoria de refugiats ucraïnesos continuen a casa nostra, malgrat que n’hi ha que s’han arriscat a tornar, a pesar dels riscos.
Pregunto a Nazar com ho veu tot plegat, amb el tercer any de combats tot just a punt de començar. No faig plans, però tinc clar que vull quedar-me aquí i anar a la universitat. Parla amb la meva mare, em proposa. La Natalia és metge i es va quedar a Ucraïna. Des de la llunyana Yampil, fronterera amb Moldàvia, m’explica moltes coses, però m’insisteix en dues: la primera, gratitud, per haver acollit el seu fill i tants altres que han hagut de marxar i deixar-ho tot; l’altra, que no ens oblidem d’ells. “Patim com el primer dia, i els míssils que cauen a Ucraïna també provoquen dolor i desesperació a les nostres famílies, que ara viuen amb vosaltres, a les Terres de l’Ebre. Han passat dos anys però us continuem necessitant al nostre costat”.
