Dels meus viatges a les Pitiüses m’adono que la llengua catalana no està en perill, no obstant els elements desestabilitzadors que impulsen des de Madrid els mitjans propers al PP i, també, els seus jutges. I això no és nou, tot i la resistència i la dignitat que han encarat des del primer moment bona part de la intel·lectualitat de les illes més petites de les Balears. Recordo que, ja fa uns anys, em trobava en un bar de Can Pastilla mirant per la televisió un partit del Barça, i de vegades mostrava la meva satisfacció pel joc blaugrana, quan un castellà, que també estava veient el partit, em va insultar dient-me “polaco”.
Això és un fet habitual a les Balears, sobretot a la platja de Palma. També és un fet que la Generalitat de Catalunya, en tot moment, s’hagi involucrat en la defensa de la llengua. La més recent, només fa tres mesos, quan diverses personalitats culturals de les Pitiüses es van reunir al Diario de Ibiza per tal de donar impuls al projecte “Idò!”, que inclou quatre pàgines en català a l’interior d’aquesta publicació. No deixa de ser casual que tres de les màximes figures del català a les illes siguin fills d’Eivissa: L’eclesiàstic i escriptor Isidor Macavich i els poetes Marià Villangómez i Manel Marí -per a mi, el millor poeta dels Països Catalans-, lamentablement fa poc desaparegut. Però és que també les Pitiüses s’han vist visitades durant tot el segle XX per intel·lectuals catalans per donar pujança a tots els projectes nascuts en aquestes illes, des de clubs excursionistes a primeries d’aquest segle fins avui mateix. D’aquesta forma, el Pare Josep Massot i Muntaner -tot i nascut a Palma-, monjo de Montserrat, les va visitar poc abans de la seva mort, com també ho van fer, entre altres, Maria Aurèlia Capmany i el nostre amic Xavier Garcia Pujades que va mantenir una bona relació personal amb Villangómez. Tampoc no hem d’oblidar que el Pare Massot va publicar llibres i nombrosos articles a Serra d’Or i Randa per donar continuïtat a l’agermanament entre Catalunya i les Balears. L’aparició, també, de la revista Eivissa ha significat una fita molt important per a la difusió del català i, més recentment, la publicació de Miranda, de l’Obra Cultural Balear de Formentera, dona veu a la més petita de les Pitiüses i una eivissenca, Maria Escandell, s’ha atrevit amb la traducció d’una obra al català del romanès Mircea Cãrtãrescu, al que moltes travesses l’assenyalen com a futur Premi Nobel de Literatura. Com a elements negatius, lamentablement, hem de destacar el pes del castellà degut a la immigració i determinats mitjans de comunicació -la ràdio sobretot- en què l’idioma juga un paper determinant. En aquest cas, la joventut és la que té la clau perquè en un futur no llunyà el català assoleixi el lloc que li pertoca i els adolescents entrin a l’escola en què unes pautes adquirides en èpoques de canvi provoquen una situació anòmala de la llengua. També, com a elements negatius per al català -i això passa en tots els territoris de parla catalana- és el manteniment d’unes normes interlingüístiques que procedeixen de la dictadura, i això és degut al fet que no es va acabar fent una “transició lingüística” transparent quan l’Estat va entrar en democràcia. Consegüentment, a les Pitiüses els joves tenen més facilitat parlant el castellà abans que el català. A tot això certs polítics balears, entre ells, el patètic José Ramón Bauzá, van creure que si es deixava escollir als pares en quina llengua havien d’estudiar els seus fills en el primer ensenyament, cabria la possibilitat que fora en castellà, i es va “tindre que fotre” perquè nou de cada deu famílies van optar pel català, al que s’ha d’afegir que molts productes són vehiculars en la nostra llengua i molt de jovent està adquirint consciència del que significa la recuperació de la llengua dels seus pares en detriment d’una llengua imperial i imposada.
Com a conclusió podem afegir que tant a Eivissa com a Formentera hi ha grups organitzats que, de vegades, planten cara -com ara mateix a VOX- a unes imposicions tan miserables com injustes, el que afegit als polítics que tenen consciència del perill que pateix la seva llengua, amb dignitat i coratge, alcen la veu per a dir: “fins aquí hem arribat”. Adeu, Abascal, adeu!
