Vivim en una època en què les llengües, com a tresors culturals, es troben sovint en un equilibri delicat entre la preservació i l’oblit. En aquest context, el català, la nostra llengua pròpia, mereix una reflexió profunda i una acció decidida. No es tracta només d’un element identitari, ni d’un símbol polític o d’una bandera de diferència, sinó d’una qüestió de cultura, de memòria i de FUTUR.
A les Terres de l’Ebre, tenim la fortuna de viure en una de les zones de Catalunya on el català es parla segurament més, però no podem baixar la guàrdia. Aquí, la llengua no només ressona en les converses quotidianes, sinó que forma part del paisatge, de les tradicions i de la manera de ser. Aquesta riquesa lingüística no és casual: és el resultat d’anys de transmissió oral, de convivència i d’amor per una llengua que, malgrat les adversitats històriques, ha sabut sobreviure. Però aquest privilegi comporta una obligació: no donar-ho per fer tot. Parlar català cada dia, a casa, al treball, al carrer o a l’escola, no és només un acte de comunicació, sinó un acte de resistència cultural i de cohesió comunitària.
No cal veure-ho com una qüestió d’identitat política o d’independentisme, ni tan sols com una manera de sentir-nos millors o pitjors que altres. El català no és una competició, sinó un llegat. És la llengua en què els nostres avis contaven històries, en què es cantaven cançons al camp, en què es feien plans per a un futur millor. Perdre-la seria com arrencar una arrel que ens connecta amb qui som i d’on venim. La llengua no és només un instrument; és una manera de pensar, de sentir i de relacionar-nos amb el món.
En un moment en què la globalització i les noves tecnologies poden diluir les llengües menys dominants, hem de ser conscients que el català té encara més valor. No es tracta de rebutjar altres llengües o cultures, sinó de defensar la nostra com a part essencial de la diversitat humana. A les Terres de l’Ebre, on el català encara té una presència molt gran, tenim la responsabilitat de ser un exemple. Hem de transmetre aquesta passió als més joves, fomentar-ne l’ús en tots els àmbits.
Que el català continuï sent la veu de les Terres de l’Ebre i de tota Catalunya no depèn només de les institucions o de les lleis, sinó de cadascun de nosaltres.
Parlem-lo, estimem-lo i transmetem-lo. No hi ha millor manera de ser allò que volem ser.
