Sis setmanes després, tot continua sent estrany. Diferent. Però m’agrada més dir estrany: perquè és com em sento aquests dies. Els he creuat cada dia per anar a la feina, però encara no m’he acostumat a veure els carrers buits de Barcelona. Tampoc a no donar la mà als companys de programa. O a portar mascareta. O a considerar elements de risc -de perill, fins i tot- la llibreta i el boli que utilitzo cada dia a plató. O a només veure a través d’una pantalla. O al recompte diari de tantes morts anònimes però properes. Sis setmanes després, tot continua sent estrany. I ho serà durant temps. No sabem fins quan. I això també és estrany. I també fa mal.
Però porto dies pensant-ho: en aquesta pandèmia hi ha almenys un fet que no se’m fa estrany. La Covid-19 compleix una d’aquelles lleis universals que no apareixen als llibres però que han marcat la història de la humanitat: com la majoria de mals globals, a qui més està mortificant aquest virus és als més vulnerables, als més dèbils. I no parlo només de l’anomenada població de risc -la gent gran o les persones que tinguin patologies prèvies-. Parlo del món de desigualtats en què vivim. La malaltia i la crisi econòmica que vindrà castigarà especialment els pobres, aquells que mai han tingut les oportunitats i els recursos que hem tingut nosaltres. Perquè, encara que a vegades no ho vulguem veure, aquí d’afortunats en som molt. Aquesta setmana, les Nacions Unides llançaven un missatge d’alerta: els episodis de fam que es derivaran d’aquesta pandèmia seran de “proporcions bíbliques””. Els pronòstics són esfereïdorss. El 2019, al món, hi havia 183 milions de persones que vivien en una situació d’inseguretat alimentària extrema. El 2020, i degut als efectes d’aquesta pandèmia que vivim, la xifra es multiplicarà per dos: 265 milions de persones patiran gana. La majoria d’elles, en països de l’Àfrica Subsahariana, però també al Iemen, a l’Afganistan a l’Índia o a Veneçuela. I això ens hauria de fer molt de mal.
