Els acabaments d’any contenen en general una sensació de temps de liquidació i de balanç, d’un passar comptes personal que sol arrossegar-me al malestar i al desànim. Més fred, dies més curts i foscos, referents que ens han deixat per a sempre, ho anomeno el trimestre maleït, any rere any no deixa de repetir-se. El passat 2020, seguint aquesta tradició macabra, el 16 de novembre moria Maria Salvo Iborra a l’edat de cent anys.
Maria Salvo fou una militant del PSUC, nascuda el 1920 a Sabadell, patí en plena joventut la guerra civil i el posterior exili, retornada a Espanya fou detinguda a Madrid el 1941, i a partir de llavors, tortura, violència institucional i presons franquistes durant setze anys. Sortosament, la vida centenària de Maria Salvo va servir, entre d’altres coses, per a recuperar la memòria, la dignitat i els valors democràtics que, tant brillantment va escampar des de l’Associació de Dones del 36 i posteriorment, com a Presidenta de l’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics del Franquisme. Fou com a Presidenta de l’ACEPF que, el 22 d’abril de 2002 es va organitzar al Gran Teatre del Liceu un dels actes memorials més impactants mai celebrats a Catalunya amb una declaració que s’acabava amb les següents paraules: “Conèixer i difondre la història no es garantia de que els desastres no es repeteixin, però contribueix a consolidar i aprofundir la cultura democràtica, una ètica de l’esforç col·lectiu, de la llibertat i de la pau. Volem que aquest sigui el nostre llegat i per aquesta raó proposem a l’administració catalana la creació del Memorial Democràtic. Un llegat del coneixement que faci els ciutadans civilment més savis i per tant més lliures”. El professor Ricard Vinyes, en un dels obituaris publicats a la mort de Maria Salvo, en feia una de les millors valoracions mai escoltades després de tretze anys de Memorial Democràtic, sentenciava de manera inapel·lable: “El govern tripartit que encapçalà Pasqual Maragall el va crear, i els governs posteriors el van enfonsar en la desídia i en la secta”.
L’octubre de 2004, el professor Vinyes publicava a Plaza y Janés un treball biogràfic excel·lent del que he manllevat el títol d’aquest article. A banda de la recerca historiogràfica que s’hi troba sobre presos/es i presons franquistes, el treball es basa en les converses mantingudes i gravades entre la protagonista, Maria Salvo, i el professor Vinyes. És un recorregut biogràfic, vivencial, emocional, crític i ideològic d’una cruesa i honestedat que no admet cap esmena. En un d’aquests passatges explica Maria com estant ella fora de Barcelona amb altres resistents antifranquistes -entre aquestes Tomasa Cuevas, autora del recull Cárcel de mujeres-, va rebre una carta de la seva cunyada Antonia García -Toña, també membre destacat de la Comunitat-, en la que aquesta li explicava un acte popular de les festes de la Mercè, era setembre de 1978. Toña explica a la carta com l’Associació de Veïns del Poble Sec va aconseguir les claus del local que el Movimiento hi tenia al barri, els assistents van poder visitar aquella instal·lació;
“Nos enseñaron el interior y yo quedé sobrecogida. ¡Que horror! Los sótanos llenos de impactos de bala y preparados para la tortura física y moral. ¿De qué tremendas cosas había sido testigo? Allí podían hacer lo que quisiesen con las personas, que por mucho que chillasen no se les podía oir. Después estaban los despachos con flechas, banderas y consignas falangistas, grandes retratos de los líderes franquistas y crucifijos. Actas de servicio y trofeos. Todo sucio y lúgubre, impresionante. Sentí daño. Hay que ver los sentimientos que se han encontrado dentro de mí, aparecen en mi memoria mil cosas vívidas juntas, todo el día pienso en ti. Te beso Mari, te besamos todos”.
Rellegint aquesta obra imprescindible un no pot estar-se de fer extrapolació d’aquest llegat totalitari i feixista, un no pot deixar de mirar amb ulls crítics l’entorn i el paisatge que habita tots els dies. Han transcorregut quasi cinquanta anys des de la mort del dictador, i encara tindran que passar alguns mesos més fins que, l’Ebre al seu pas per Tortosa quedi definitivament descontaminat i net de tanta ferralla, de tanta simbologia feixista, de tanta humiliació, de tanta vergonya històrica, de tanta ignomínia, de tanta nostàlgia totalitària. El 2007 el Parlament de Catalunya i posteriorment, el Congrés de Diputats aprovaren la Llei del Memorial Democràtic i la Llei de Memòria Històrica respectivament; ara, catorze anys més tard complirem com a societat amb l’objectiu de retirar de l’espai públic aquells elements i vestigis de simbologia feixista. Els elements singulars que abandonaran la pilastra central del riu -estel, soldat, àguila, creu- han d’exposar-se i reinterpretar-se a Tortosa -fer-ho en un altre indret no tindria sentit-, cal seguir reelaborant les memòries diverses i els relats que s’identifiquen, a la vegada que cal disposar d’un espai públic net i descontaminat. Aquesta és una discussió que tindrem en pocs mesos.
Tants anys, tants governs, tantes denúncies públiques, tants anhels per ser-ne testimonis i tantes vides que no ho veuran. Han estat necessaris tres governs amb tres dones protagonistes, les que com a responsables polítiques posin el punt i final a la imatge i simbologia franquista de Tortosa. Agrair a la Vicepresidenta Carmen Calvo per seguir endavant treballant en la Memòria Històrica, tot i l’ambient hostil que es deu respirar a la Carrera de San Jerónimo; un clar exemple de constància i determinació amb premi final. Felicitar igualment a la Consellera Ester Capella, dir-li honestament que, quan l’acció política va acompanyada de l’ètica i la dignitat que requereixen les grans causes, aquells/es que les impulsen tenen tot el dret al reconeixement públic. I per últim, al Grup Municipal Socialista i a la Regidora de Memòria Històrica. L’esforç i la decisió ferma de Dolors Bel en democratitzar la imatge d’aquesta ciutat, deixant enrere la Tortosa de referèndum i gandaia per a poder avançar cap a la ciutat de la dignitat i els valors democràtics, mereixen ser dignes d’esment.
Fa poques setmanes es complí el quarantè aniversari de l’intent colpista protagonitzat a mitges entre militars de l’exercit de terra i la guàrdia civil del mostatxo del “se sienten coño ”. Un cop superat aquest ensurt d’una involució que no va ser, va venir el vuitanta dos, el triomf socialista i l’entrada d’España en la normalitat democràtica. Resistir quaranta cinc anys de silenci, clandestinitat, presó, tortura, exclusió social, tal i com va resistir la generació de lluitadores antifranquistes a la que pertanyia Maria Salvo, només és possible al si de la col·lectivitat amb la que es comparteixen valors, idees, projectes polítics i trajectes vitals; Maria en parlava allà on anava d’aquella Comunitat que custodia i cuida, no guareix però salva. És la memòria compartida d’aquesta experiència de comunitat i vivència, és la memòria que cal seguir construint dia a dia.
