“L’home no viu en un món comú amb els altres perquè hi estigui obligat, sinó perquè el món comú és el lloc on la realitat es revela.” Hannah Arendt, The Human Condition (1958)
Hi ha silencis que no són absència, sinó distància deliberada. Sovint, en la cultura, aquests silencis separen persones que treballen per un mateix horitzó sense saber-ho. No per manca de projecte, sinó per manca de confiança. Ens hem avesat a protegir-nos abans de compartir, i així les idees poden morir d’asfíxia. Una obra no és valuosa perquè brilla sola, sinó perquè connecta. Res que valgui la pena no ha crescut mai en l’aïllament.
Simone Weil escrivia que “l’atenció és la forma més rara i més pura de generositat” (Attente de Dieu, 1950, obra pòstuma). Aplicat a la cultura, això vol dir mirar sense sospita, escoltar sense pressa, reconèixer el valor d’allò que és diferent. Fer sinergia és un gest de confiança: no còmplice, sinó corresponsable d’una realitat que ens inclou. Allò plural, quan neix de la llibertat i no del càlcul, arrela amb una força que no coneixen les iniciatives tancades en si mateixes.
Michel de Montaigne, als seus Essais (1580–1595), ja afirmava: “els llaços que ens uneixen són més importants que les diferències que ens separen”. Aquesta màxima no és només una regla de convivència, sinó un principi per a la creació. Els projectes que saben trobar punts de contacte entre diferències són els que perduren.
La metàfora del bosc ho il·lustra bé. Els arbres semblen créixer sols, però sota terra, una xarxa de micelis i arrels connecta espècies diverses: comparteixen nutrients, senyals, resistència. És una intel·ligència col·lectiva, com la que descrivia Hannah Arendt a The Human Condition (1958). Resumint, deia que la pluralitat no és un problema, sinó la condició per a l’acció. Crear és també establir una comunitat d’escolta i responsabilitat compartida.
Però això no s’improvisa. Ni institucions receptives ni pressupostos generosos poden forçar els vincles. A vegades no falten recursos, sinó gestos: una paraula a temps, una invitació que no es retira. Les sinergies comencen amb actes petits, fràgils, però decisius. Una mirada que no evita, una presència que no competeix, una mà estesa que no exigeix retorn.
Albert Camus, en el seu Discours de Suède (1957), pronunciat en rebre el Premi Nobel de Literatura, deia: “L’art no és una revolta solitària; és una manera d’unir”. El compromís no és només amb la veritat o la bellesa, sinó amb la possibilitat comuna. Com un jardiner que sembra sense saber si tota llavor germinarà, l’artista actua amb fidelitat a una confiança: no la que s’imposa, sinó la que es cultiva.
Podem seguir fent de la cultura una suma de monòlegs paral·lels, o podem construir una trama compartida, com les arrels d’un bosc que tot ho sosté. Potser encara hi som a temps. Potser encara podem sembrar una cultura que visqui no de la llum dels focus, sinó de la profunditat dels vincles.
