HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEl masclisme també és cosa de dones

El masclisme també és cosa de dones

Al voltant dels quaranta anys, sense adonar-me’n, vaig començar a allunyar-me de la cara els llibres o els documents que llegia. No sé quant temps portava fent-ho, quan algú del meu entorn -una companya, el meu home…, no ho recordo- em va comentar: “Ja no pots estirar més el braç; vols dir que no necessites ulleres per a vista cansada?”. I vaig anar a l’òptica. Efectivament, era presbícia. Quan em van donar les ulleres, vaig descobrir, amb goig, que la realitat era molt més clara i bonica.

Com a molta gent, aquesta setmana passada em va arribar la gravació de la residència de nois estudiants. Quan la vaig començar a veure, amb un noi cridant des de la finestra aquelles barbaritats, vaig pensar que, de vàndals, n’hi ha i n’hi ha hagut sempre. Però als pocs segons, quan es van obrir totes les finestres i tots van cridar alhora, se’m va posar la pell de gallina, i no és metàfora. Com podia ser que tots aquells nois cridessin tot allò tan ofensiu, tan bàrbar? Com és que ningú, cap d’aquells joves, va pensar: “Jo això no ho dic, ni que em diguin que és de broma i que sempre s’ha fet”? Després, totes les xarxes, les teles, les tertúlies… bullien, condemnant-ho, buscant-hi explicacions, justificacions sociològiques i donant-hi voltes fins a la sacietat… Tothom hi deia la seua, i van entrevistar algunes noies de la residència de davant de la dels nois. Les noies, amb un dolç somriure, van explicar que no se sentien ofeses, que era una tradició i que era una broma! Com s’arriba a assimilar amb naturalitat que t’insultin, t’amenacin i et tractin de puta?

Després d’uns dies d’informació per tot arreu i de reflexió, m’adono que, si es deixen passar petites coses (bromes, comentaris “de bon rotllo”, mems ofensius per les xarxes, acudits masclistes i comentaris despectius, etc.), ens podem acostumar a “allargar el braç” i a veure-hi cada vegada pitjor. Com amb la vista, podem pensar que és normal veure-hi “borrós” i acabar, com aquestes noies, pensant que és normal el que ens passa. Hi ha una síndrome per causa de la qual fins i tot pots acabar cec i no adonar-te’n, com els ha passat a les veïnes del agressors.

Perquè no ens passi, per cuidar-nos com a societat, cal que algú ens digui, quan normalitzem certes coses, que ens fan falta “ulleres” de realitat, de feminisme, de respecte. No és exagerat dir que s’ha de començar per les petites coses i anar tallant aquesta piconadora invisible que és el masclisme.

Com en el llibre de Saramago Assaig sobre la ceguesa, segons el qual a la ciutat només hi queda una dona que hi veu, vull pensar que va ser una noia d’aquesta mateixa residència de davant -on les companyes minimitzaven el que ha passat- la que va gravar-ho i enviar-ho. La que va dir: “Això és intolerable i s’ha d’aturar”.

Penseu que tots i totes, en certa mesura, en som responsables. No tots “obrim les finestres” (si us hi fixeu, en queden dos de tancades). No tots ho justifiquem (la majoria ho condemnem). Però moltes vegades deixem passar coses, sense adonar-nos que “allarguem el braç”. Hauríem d’anar revisant si ens falten ulleres de feminisme i respecte.

Cinta Galiana
Cinta Galiana
Doctora en Ciencies de l'Activitat Física i l'Esport
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

52 + = 56

Últimes notícies