Som molts els que vibrem amb la música de Pau Donés. Crec que no exagero si dic que ha estat un dels artistes amb més projecció internacional d’aquest país, equiparable amb grans noms com Serrat o la més recent Rosalía. La societat catalana i la de mig món plora desolada la mort de l’autor de la flaca, aquell hit transgeneracional que ha aconseguit allò tan difícil que hi hagi qui la canta sense tenir ni idea de qui la va escriure. Però més enllà del seu valor com a músic i la seva carismàtica personalitat, Pau personifica el dolor de totes i tots els que malauradament ens topem directament o indirectament amb la més temuda de les malaties: el càncer.
Que un home tan jove ens deixi ens recorda aquell familiar, aquell veí o aquell amic que la pateix i ens recorda que quan es tracta de fastiguejar, el càncer s’emporta la palma. Sí, Pau representa el dolor, però també l’esperit i la força dels valents i valentes que dia a dia planten cara al càncer i s’aferren a la vida com a un clau roent. La seva mort és trista, però la seva vida és un exemple inspirador de com agafar l’adversitat per les banyes i lluitar fins a l’últim alè. Descansa en pau, Pau, gràcies per la teva força i el teu somriure.
