Avui fa una setmana que els Reixos d’Orient van fer la seva aparició anual per oferir als menuts i no tan menuts de cada casa els seus presents, desitjos i una nit d’il·lusions. Un dia que uneix a tota la família i que transmet la felicitat als qui els envolta. Passar-s’ho bé de veure’ls com obren els ulls i la boca, com se’ls dibuixa un somriure d’orella a orella, com pataleixen, salten d’alegria, felicitat i sorpresa.
Les famílies, les Associacions i els Ajuntaments, fan una gran feina d’organització per les cavalcades i repartiments dels regals. Alguns van directes al balcó de casa i altres els entregen Sas Majestats directament a la porta de casa. La Covid també els ha afectat tot i ser màgics: mascaretes i sense poder donar caramels.
Aquella tarda del cinc de gener em fixava com altres famílies amb xiquets i xiquetes gaudien i tenien les mateixes sensacions que jo fa dos anys. Els meus joves ja ho saben i no hi presten l’interès que jo voldria. Per primera vegada vaig sentir nostàlgia de quan eren més menuts i de participar amb tot el protocol que comporta el dia dels Reixos. Des de fabricar les petrolieres en llaunes de conserva i cordills, amagar els presents a la dispensa fins que arriba el dia, acompanyar-los a veure els focs artificials, posar un got de llet pels patges i pells de mandarina per als camells, i sobre tot acompanyar-los a l’hora d’anar a dormir. Aquest és el protocol del dia de Reixos.
Evidentment, també vaig fer memòria de quin amic m’ho va xerrar quan devia tindre dotze anyets:
-Sisco, que els Reixos són los pares.
-Que dius ara?
Em va caure el món damunt.
Avanç de que als vostres menuts els passi el mateix, us volia fer reflexionar als qui encara sou a temps, que no perdeu ni un minut desatenent als vostres hereus. Passa molt ràpidament i això sí que ja no torna. Qui sap si el dia de demà seran ells qui ens retrauran la falta de dedicació i el poc temps que vam sentir goig junts.