Mireia Andreu (Tortosa, 1977) és directora teatral i, actualment, professora d’interpretació a l’estudi de Veu i Cant Cecília Aymí, que recentment ha inaugurat una nova seu al centre de Tortosa.
Després d’estudiar a l’Institut del Teatre va portar a escena nombroses produccions a França fins a obtenir el Premi UBU el 2004, entre d’altres.
A Tortosa ha dirigit Memento Mori o L’artista invisible, entre molts i diversos projectes, i els exitosos musicals L’esbudellador de Whitechapel, Els Miserables, El Mag d’Oz i Chicago.
Pregunta: Té un extens currículum. A més de professora i directora de teatre, com es definiria?
Resposta: Podríem dir que sóc una entusiasta de l’art, una persona que es dedica a despertar curiositats, a buscar el perquè de les coses i a intentar trobar un sentit al que estem creant i interpretant. Estimo molt la professió, amb tot el respecte del món, i intento donar el màxim. I també exigixo el màxim [riu].
P: Fa poc que heu inaugurat el centre.
R: Sí. Va començar a Ferreries. Cecília i jo fa cinc anys que treballem juntes. Ens vam trobar a Tortosa, i ja ens coneixíem de l’institut. Jo havia fet una pausa d’este món, però Cecília em va proposar que fos la professora de l’escola i finalment vaig acceptar-ho. Partint de pocs alumnes, va anar creixent i creixent i creixent… Vam decidir canviar de local, teníem ganes d’anar cap al centre de Tortosa.
“Sóc una entusiasta de l’art, una persona que es dedica a despertar curiositats, a buscar el perquè de les coses i a intentar trobar un sentit al que estem creant i interpretant”
P: Quin tipus de formació oferiu?
R: Donem un tipus d’ensenyament de cara a adults que tinguen molta exigència i professionalitat. Sí que els alumnes tenen les seues altres faenes, però intentem fer-ho d’una forma que se n’adonen que allò és seriós. Les dos estimem molt les nostres professions: el cant, la interpretació, el món de l’art… Jo crec que ensenyar interpretació és com una artesania: ensenyes una professió que és una carrera de fons. No et fas un gran actor o un gran cantant d’un dia per a l’altre. Fins i tot els mateixos professors estem sempre reciclant-nos i aprenent. El nou curs comença el dia 14. Les inscripcions són ara i fins al 14.
P: Quina classe de cursos són?
R: Fem cant, interpretació, llenguatge musical, teatre musical, reeducació de la veu, expressió corporal… Volem oferir qualitat i també portem professionals a fer master class. La Helen Rowson, per exemple, va venir. Volem que els alumnes gaudixen d’algú que dona classes per tot el món.
P: Formeu alumnes perquè després vagin a l’Institut del Teatre?
R: Fem un tipus d’ensenyament molt universal. Preparem els alumnes perquè puguen anar a l’Institut del Teatre o marxar a l’estranger, o el que vulguen… que estiguen ben preparats. Les meues classes partixen del teatre contemporani, perquè els seus autors són els grans desconeguts, no els coneixem. Sempre intento donar una base teòrica i portar-la a la pràctica després. Fem alguna cosa de clàssic també, però m’agrada que coneguen els contemporanis. I dintre dels contemporanis, les dones són les grans desconegudes.
P: Quin tipus d’alumnes teniu?
R: Tenim alumnes de totes les edats, i també de fora de Tortosa. Des dels 8 fins als 70 anys. La gent té inquietuds. Els nostres alumnes, si marxen, és perquè se’n van fora.
P: Heu fet produccions com Chicago, Els Miserables, El Mag d’Oz… Quina valoració en feu? Han sigut molt exitoses.
R: Sí, i l’experiència sempre és molt bona. Sempre volem aportar una mica, i en el meu cas vull que hi haja una temàtica que es puga portar al contemporani, que siguen obres i musicals amb temes universals, per tal de poder-ho readaptar per fer més entenedor el missatge. Qualsevol obra, llibre o cançó té un missatge. L’autor volia explicar alguna cosa. I intento que el públic rebe este missatge, i que després marxe pensatiu. També ha de ser un projecte grupal, coral, en el qual puguen participar molts dels nostres alumnes.
P: Va estar vostè molts anys a França.
R: Sí, l’últim any de l’Institut del Teatre vaig decidir que m’apartava de Barcelona. Vaig fundar una companyia amb Rodrigo Garcia, la Carnicería Teatro, i vam podem voltar per tot el món. Era un tipus de teatre que denunciava molt el consumisme i, a nivell perfomàntic, vam fusionar la dansa amb materials de supermercat, i en aquell moment va quallar i vam fer moltes produccions. Vaig portar uns anys de bogeria, molt de temps d’estar lluny dels meus… Vam guanyar el premi UBU de teatre, que és molt reconegut en l’àmbit internacional, i finalment ens vam dissoldre, vam dir-nos “hem arribat fins aquí, i ha estat molt bé”, i vaig tornar.
“Crec que és com un armari: el calaix d’un tipus d’art està cobert, però n’hi ha un altre que està buit”
P: Com veu el sector a les Terres de l’Ebre?
R: Crec que és com un armari: el calaix d’un tipus d’art està cobert, però n’hi ha un altre que està buit. I el tipus de teatre que volem fer nosaltres sí que està buit. No és majoritari, tampoc busquem un gran públic. Precisament, hem fet una sala al local, i hi volem programar peces petites amb taquilla inversa. L’art, penso, que no ha de tenir cap barrera, i una de les més grans, a vegades, és l’econòmica.
P: També hi ha barreres de comunicació, d’entendre, quan el missatge no arriba.
R: Clar. Jo em dixo portar. De vegades hi ha històries molt clares que les entens. Però d’altres, el tema no és tan clar i has de reflexionar-hi molt més. També pot passar que no tingues el moment. Per exemple, pots anar a un museu moltíssimes vegades i no veure un quadre mai. I, en canvi, un dia, pel que sigue, el veus i t’apassiona per sempre més. Es tracta d’intentar veure el que tu en aquell moment sents, és molt personal. Jo, a les meues obres, parlo sovint de la mort. I no en sóc conscient. Potser va ser perquè vaig tenir una pèrdua quan jo era molt petita o no sé per què és, però sempre hi és. El discurs també el tries tu com a receptor. Hi ha missatges que algú en un moment determinat, per motius personals, no pot acceptar.
