L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) va celebrar el passat divendres 30 de maig la segona edició de la Festa dels Premis Premsa Comarcal, que va tindre lloc a l’Auditori 1899 del Futbol Club Barcelona. En el marc d’este esdeveniment se va lliurar el Premi d’Honor de la Premsa Comarcal, que enguany va recaure en la periodista Mònica Terribas, en reconeixement de la seua defensa d’un periodisme honest i compromès, alineat amb els valors dels mitjans comarcals i locals, i la seua projecció de la identitat i la llengua del país, insígnies del col·lectiu de l’Associació de la Premsa Comarcal.
Què representa per a vostè rebre el Premi d’Honor de la Premsa Comarcal?
Doncs per mi, rebre el Premi d’Honor de part de companys i companyes de professió és una responsabilitat enorme. Una companya, la Rosa Marqueta, sempre deia que “valem tant com l’última cosa que hem fet”, i crec que tenia tota la raó. La nostra trajectòria no s’acaba fins que no desapareixem d’aquest món.
Per això, quan reps un reconeixement del teu propi col·lectiu, tens la responsabilitat de continuar fent bé la feina, d’evitar errors —que tots en fem—, i de no espifiar-la. Però sobretot, tenim el deure de continuar exercint aquesta professió amb dignitat i amb la voluntat de reconèixer-nos mútuament dins un ofici que, avui més que mai, demana no només resiliència, sinó també un compromís ètic amb els valors de la democràcia, de les llibertats i amb tot allò que representa el periodisme contra corrent en un context tan advers com el que vivim.
Què creu que poden aprendre els mitjans generalistes del periodisme comarcal i local?
Penso que vivim un moment en què, justament, el periodisme fet a peu de comunitat —aquell que toca l’arrel de la persona que viu i construeix en col·lectiu— és el que ens pot ajudar més a reconstruir aquest “nosaltres”. És aquesta la reflexió que vull compartir la nit de la Festa dels Premis de la Premsa Comarcal: el “nosaltres” se’ns està escapant de les mans. En un món cada cop més poderós tecnològicament, correm el risc de perdre aquest vincle col·lectiu. Sovint ens deixem arrossegar pel guió que imposa la tecnologia i acabem “encapsulats” en una identitat individual dins de les xarxes socials. Per això crec que el paper dels mitjans locals és més rellevant que mai. Són una oportunitat real per preservar el sentit d’identitat col·lectiva, per reforçar vincles, per construir comunitat.
Des del meu punt de vista, el periodisme de proximitat viu un dels seus moments més dolços. I no pas perquè no hi hagi dificultats —que n’hi ha moltes—, sinó perquè té la capacitat única de fer que la comunitat s’identifiqui amb una realitat propera, tangible, que la representa. I això, precisament, és una de les grans claus per preservar el nostre ofici.
En un moment en què es parla tant de l’estat del català, com valora l’aportació de la premsa comarcal a la preservació de la llengua i la cultura?
La llengua i la cultura de qualsevol país, a través dels mitjans de comunicació —sigui premsa comarcal, ràdio o televisió— tenen com a objectiu preservar una manera pròpia de veure i viure el món. Les llengües i la cultura és el que identifica a un col·lectiu. Tant és si parlem del francès a França, del suec a Suècia o, en el nostre cas, del català.
Per això, ara més que mai, en un context de globalització en què les llengües dominants tenen l’hegemonia tecnològica i mediàtica, cal que les polítiques nacionals de comunicació, de cada país, apostin decididament per la defensa de les llengües pròpies. I no penso només en Catalunya, sinó en totes aquelles llengües que es troben amenaçades per aquesta realitat global.
Tenim una responsabilitat col·lectiva molt clara: preservar l’ús social i l’ús mediàtic de la nostra llengua. I en el nostre entorn, que afortunadament és ric i divers en mitjans locals i de proximitat, això es converteix en un deure i, també, en una devoció compartida.
La Festa dels Premis de la Premsa Comarcal és, precisament, una expressió viva d’aquesta vitalitat comunicativa que tenim a Catalunya.
Quina recomanació donaria als jóvens periodistes que es plantegen iniciar-se en el sector local i comarcal?
Mira, cada dia que entro a l’aula i veig les cares de noies i nois de divuit anys, penso que el que dona més sentit a la nostra vida professional és, precisament, trepitjar les aules i escoltar com veuen ells i elles el món.
Sovint tenim la tendència de voler donar massa consells. Però jo crec que el que realment hem de fer és aprendre a comprendre’ns intergeneracionalment, entendre quina és la seva mirada sobre la realitat i, a partir d’aquí, ajudar-los a adaptar una cosa fonamental: els llenguatges que faran servir per a fer periodisme. Ara bé, aquests llenguatges s’han d’ajustar sempre a un principi irrenunciable: el servei a la societat.
Així que, més que un consell, el que comparteixo és un recordatori que ens hem de fer tots, cada dia, tinguem l’edat que tinguem: el nostre ofici té l’obligació de servir la societat. No ha de servir cap interès personal, ni la projecció del “jo” dins del món mediàtic, ni tampoc cap institució o grup mediàtic en concret.
Nosaltres exercim un ofici de servei. I ells i elles, amb divuit anys, també formaran part d’aquest compromís col·lectiu. Perquè els llenguatges poden canviar, però els principis, no. Els principis no es poden moure.
