Fa molts dies que no sé res de tu, o més ben dit fa molts dies que no compartim una xerrada, un moment d’intimitat per posar-nos al dia sobre les nostres il·lusions, els nostres avenços o les nostres penes.
No sé en quin moment hem passat d’amics a coneguts o saludats, sovint penso com es va iniciar la nostra relació i massa vegades arribo a la conclusió que tenies algun interès sobre mi, vull dir que jo a la meva posició et podia obrir alguna porta que tenies tancada. Això m’ha passat moltes vegades, i no m’importa que la gent en demani coses (sempre que no siguen diners!) però ningú fins que vas arribar tu havia disfressat un interès dins una falsa amistat. Per a mi l’amistat és un amor incondicional, una relació sincera, noble, però sobretot desinteressada… i vaig per la vida parlant d’amistat quan en realitat tinc relacions socials que cobreixen necessitats.
No voldria que cap dels meus bons i bones amigues i amigues se sentís al·ludit, no va per ells o elles, va per aquell que sabent de la meua malaltia no ha estat capaç de compartir un cafè amb mi per mostrar-me en persona el seu suport. Els que em coneixeu sabeu que sempre tinc un somriure per a tothom, però no us equivoqueu puc ser amable i educada, però la meua amistat és alguna cosa més profunda, que només comparteixo amb les persones que realment ho mereixen. I considero l’amistat com aquelles estrelles, que tot i no veure-les brillar cada dia, saps que sempre estan allí. No res amic només volia acomiadar-me de tu, qui sap potser en algun moment tornarem a ser amics, de moment ens quedarem amb aquestes salutacions, mancades de valor, d’estima, però sobretot de sinceritat.