Estimats Reixos

Quan érem criatures fèiem la carta als Reixos, posàvem menjar al balcó per als cavalls dels Reixos, anàvem a esperar els Reixos, ens emocionàvem amb els Reixos, jugàvem amb els joguets que ens havien portat els Reixos… No calia dir ni ‘Reis d’Orient’ ni l’evitable ‘Reis Mags’ ni explicar que estos són els reis bons i que no s’han de confondre amb els altres: amb ‘Reixos’ n’hi havia prou. Reixos únics, impossibles de confondre amb cap altre rei del món, designats amb un nom únic, només atribuïble al trio format per Melcior, Gaspar i Baltasar. Reixos sense pretensions de reialesa, lliures de cap sospita de corrupció, candidats a emèrits pels seus propis mèrits (i no com altres), afables, generosos, servicials, còmplices de l’expressió de sentiments, disposats a fer qualsevol cosa per un cor net.

Segurament per la influència de mitjans de comunicació uniformadors, a poc a poc, esta manera d’anomenar-los ha anat perdent terreny i s’ha anat generalitzant designar-los arreu com a ‘Reis’. Ara bé, a la majoria de poblacions del català occidental (comarques de Lleida i de la Franja, Andorra, Terres de l’Ebre, Priorat i País Valencià), i també del Camp de Tarragona i d’altres indrets, la forma tradicional i encara viva a nivell oral és ‘Reixos’. Val a dir que s’observa una tímida tendència d’anomenar-los també així en alguns escrits i que, a tall d’exemple, a Lleida fins i tot han gosat fer La Factoria dels Reixos. Així, amb un plural col·lectiu que no es correspon estrictament amb cap singular, un plural reivindicatiu, d’aquells en -os, de vegades tan ultracorregits. I que conste que no estic suggerint ara d’usar sempre ‘Reixos’ en lloc de ‘Reis’: simplement proposo no estigmatitzar la denominació ‘Reixos’, que, ben mirat, és un tresor que ens ha arribat dels nostres avantpassats i que hem de conservar, si no volem arriscar-nos a anar perdent la identitat a força d’anar perdent cada dia una peça de l’aixovar dels orígens.

És curiós que estos il·lusionants personatges, si mirem les Escriptures, de reis no en tenien res. Més aviat eren uns savis (potser astròlegs) que havien seguit una estrella i que venien de lluny per a conèixer Jesús. Ni tan sols sabem si n’eren realment tres: només sabem que es parla de tres presents, or, encens i mirra. De fet és la manera d’expressar l’epifania, l’obertura d’aquell menut messies a tot el món, més enllà del clos del poble jueu. M’agrada veure-ho així: una invitació a trencar fronteres de qualsevol tipus.

Vist tot plegat, quan puc, els anomeno Reixos, un nom que em retorna a essències d’infància, que em permet contribuir a conservar la manera tradicional d’anomenar-los a molts dels nostres pobles i em permet, també, evitar confusions amb monarquies poc exemplars i gens generoses (i això, en els temps que corren, no és una qüestió menor). I crec que a partir d’ara els anomenaré així molt més del que acostumava a fer-ho en els darrers temps.

Marius Pont Fandos
Marius Pont Fandos
Psicòleg, filòleg i historiador
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

6 + 4 =

Últimes notícies