Desconeguts. Un profund desconeixement, però no del que som -prou sabem tots el que ens agermana- sinó de qui som ara i què fem cada dia com a individus i col·lectivitat. I així, als convidats que dijous passat atapeírem l’auditori de la Lira Ampostina ens va abassegar un sentiment contradictori: l’orgull de pertinença a una terra sense fronteres humanes, però alhora amb el neguit autoinfligit de qui admet la seua ignorància sobre les mateixes persones que hi convivim.
L’acte de lliurament dels Premis Perifèric va esdevenir un descobriment, una troballa comunitària de vuit comarques que, malgrat l’escissió provincial d’antany i la voluntat més recent de plantar-hi bardisses entre elles, van reivindicar-se per damunt d’ideologies, divergències, realitats imposades i conjuntures polítiques. Perquè la gent del carrer, la present a Amposta i la que ens representava, viu i sobreviu de la feina que allí es va reconèixer i premiar, defugint diàriament dels 7 rius que ens travessen, de les muntanyes que s’alcen entre pobles, de les artificials fronteres governamentals i, sobretot, de qui mana a una banda i a l’altra.
Els organitzadors -Ebredigital i Comarques Nord- van voler recordar l’antiga Ilercavònia, un ancestral territori que a la majoria no ens diu res, no sabem identificar ni molt menys traçar i definir sobre un mapa. Però més enllà del topònim, s’alça un conjunt indubtable, compacte, harmoniós i tossut: els vincles atàvics, els intercanvis comercials, les relacions humanes, les tradicions, els usatges i una llengua que, a partir de diferents variants dialectals, ens fa sentir entre nosaltres molt més propers i identificats que amb alguns veïns del mateix territori administratiu que un dia ens van adjudicar.
Els humans mai no hem entès de fronteres (que ens ho diguin ara!) i menys quan ens uneix un sòlid vincle de veïnatge i som fills d’una barreja cultural i territorial. Un bon amic és de Vinaròs, treballant a Tortosa i amb la parella de Gandesa. La seua germana, casada a Morella. A Gandesa, la veïna del davant és de Fontdespatla, la modista de Maella i una regidora de Favara de Matarranya. El meu restaurant preferit és a Calaceit i vaig de vacances a la Ràpita o a Peníscola. Sempre ens hem mogut, sempre ens hem desplaçat, sempre hem anat d’aquí cap allà (a peu o en transport). Però quan arribes a destí i t’entenen quan parles de fesols, granera i meló de moro i saben ubicar geogràficament de quin poble vens, els llaços s’estreteixen i emergeix una complicitat innata massa cops subjacent.
El dijous vàrem anar més enllà enmig d’un món interconnectat que ens apropa el més llunyà, però ens allunya del més proper. Així, descobrírem una de les veus més prominents de la lírica actual, la Sara Blanch, filla de Darmós, de qui estarem més atents a la seua carrera professional. Potser, a partir d’ara, calçarem espardenyes ‘Iata’, del poble de la Mata, elaborades des de 1691. Un cap de setmana gosarem anar a Flix a visitar la reserva natural de Sebes i al juliol a gaudir del festival Deltebre Dansa. I assaborirem la xocolata plena de contrastos ‘Mar Negre’ d’Albocàsser. O fins i tot tindrem com a referent un municipi de 600 habitants com Vilalba dels Arcs per dinamitzar la vida cultural del nostre poble.
A Amposta vàrem fer un complex i complet exercici d’autodescobriment. Però de res servirà si no hi aprofundim. I això comença per visitar-nos els uns als altres. Tot ho tenim a tocar.
Per finalitzar, dos apunts crítics: El primer. Quin error! Quin immens error la negativa de l’Ajuntament de Tortosa de no voler organitzar l’acte a la ciutat. La pèrdua d’influència de la seua capitalitat obeeix també a equivocades decisions com aquesta.
I segon: com a gandesà i terraltenc m’entristeix la notable absència d’algunes de les màximes autoritats locals i comarcals a l’acte. Quan els van cridar perquè pugessin a l’escenari es va produir un eloqüent i vergonyós silenci.
