Pregunta: L’any 2016 la plantilla del Verge de la Cinta reclamava millores al servei de cardiologia, com una correcta dotació de personal i d’aparells. Han arribat estes millores?
Resposta: S’estan fent moltes millores per a pal·liar els dèficits que tenim. L’Institut Català de la Salut [ICS] i la direcció de l’hospital hi han posat recursos. Però hi ha una realitat innegable i dramàtica: hi ha pocs cardiòlegs per a cobrir les places que s’oferixen. Altres especialitats també tenen problemes similars.
P: I com creu que es pot solucionar?
R: Treballar junts: els encarregats de les diferents especialitats mèdiques, les direccions dels centres i de l’ICS, i molt especialment les unitats de recursos humans. Hem de compensar l’atractiu que oferixen alguns centres de majors dimensions i complexitat, posant èmfasis en els avantatges que oferix un hospital com el nostre, d’escala humana.
P: Quants cardiòlegs estan actualment en plantilla? Són suficients?
R: Cinc cardiòlegs, però amb les reduccions per conciliació de la vida familiar, ens quedem en quatre cardiòlegs i una mica més. Aquest nombre és molt inferior al recomanat des de les societats científiques. A això s’hi suma que la medicina cada cop s’enfronta a reptes de major complexitat, que requerixen no tan sols més personal, sinó personal més subespecialitzat. Tot i els esforços invertits a racionalitzar els recursos, les llistes d’espera són la prova més flagrant que la dotació de personal és insuficient.
P: Quin moment viu la sanitat a les Terres de l’Ebre, i més concretament el camp de la cardiologia?
R: Crec que s’estan fent les coses bé, tenint en compte els recursos que tenim. Considero que els centres d’escala més humana tenim un personal més proper al pacient: és més fàcil percebre el sentit humà de la realitat que ens envolta, i això fa que el pacient estiga més ben atès. No hi ha dubte que els pacients amb patologies més complexes o específiques requerixen professionals més subespecialitzats en patologies concretes, i estos es troben en els hospitals més grans. Però per al 90% dels pacients, un hospital petit oferix alguns avantatges amb els quals els centres grans no poden competir. En general, crec que en alguns aspectes anem amb molt bona direcció, com per exemple en la integració entre diferents nivells i entre hospitals. La relació que tenim amb altres centres és excel·lent, cosa que genera un entorn de confiança que facilita el tractament dels pacients. Per altra banda, però, hi ha aspectes molt importants en els quals encara no veiem una solució, com és la falta de professionals.
P: És este un dels reptes més importants de l’hospital de Tortosa?
R: Sí, sense dubte esta és una de les realitats que més em dol. L’altre aspecte és el de l’atenció pal·liativa al pacient amb cardiopaties avançades, camp on tenim molt a millorar. Els sistemes sanitaris són bons per a curar les persones, però no sabem gestionar bé aquelles situacions que no podem resoldre. Recomano la lectura de Ser mortal d’Atul Gawande: tots els professionals l’hauríem de tenir a prop. A cardiologia, per l’alta tecnificació de l’especialitat, estem tan acostumats a pensar que sempre podrem fer alguna cosa més, que a vegades ens costa rendir-nos i senzillament seguir acompanyant el pacient.
P: Ha evolucionat molt l’especialitat de cardiologia en els últims anys?
R: Ha crescut enormement en solucions tecnològiques. Un exemple paradigmàtic és el de l’obstrucció de la vàlvula de sortida del cor –l’estenosi aòrtica–, que abans passava inevitablement per la cirurgia cardíaca i ara es pot, en alguns casos, tractar mitjançant catèters introduïts per un vas sanguini de la cuixa.
També ha evolucionat pel que fa a les millores organitzatives i de sistemes: les unitats de presa de decisió dels experts, la medicina a distància, la col·laboració entre els diferents nivells assistencials, la digitalització de les històries clíniques…
P: Comporten alguns efectes no desitjats estos avenços?
R: Cada cop parlem menys amb els pacients, cada cop escoltem menys. Este és un fet que pot confirmar qualsevol persona que haja estat ingressada en un hospital. I crec que aquí perdem quelcom molt important, perquè la proximitat, el fet de ser proper amb el pacient, de preguntar ‘et fa mal?’, té un valor sanador insubstituïble. Estem molt formats en ciència, però insuficientment formats en habilitats de comunicació. A més, la pressió assistencial dels sistemes públics de salut ens mou a un pragmatisme que a vegades és contraproduent.
P: Com s’imagina el cardiòleg del futur?
R: Segur que hi ha molta intel·ligència artificial, biotecnologia, genètica i moltes altres ciències de les quals en desconec el nom. Però espero que també hi haja moltes persones tractant altres persones. Cito Valentí Fuster, probablement el cardiòleg català més conegut a escala internacional, per dir que espero que hi haja molts professionals sanitaris que coneguen els seus talents, puguen exercir-los amb dignitat i que interioritzen que la vida té a veure amb el servei.
P: Què li diria a un alumne que es presente al MIR per a convèncer-lo que la cardiologia és una especialitat a tenir en compte a l’hora de triar?
R: Que és una part de la medicina molt sòlida, que cura molts pacients i que, com tota la medicina i la vida mateixa, et dona dolor i alegries. Tanmateix remarcaria que trobarà el seu lloc per a poder evolucionar com a metge i com a persona, que hi ha molts camps diferents en els quals col·laborar i créixer.
