Voldríem seguir escoltant a Isabel Queralt Artola, sentir-la parlar d’aquesta Europa, del nou Parlament Europeu que s’acaba de constituir aquest mes de juliol. Copsar la seva expressió, el seu disgust inconformista, el disgust dels qui no es resignen, dels qui saben que cal seguir batallant. Però avui només podem intuir, imaginar, les seves paraules, sempre dictades per la lucidesa i la seva capacitat de no errar mai en el fonamental. Ella ja no hi és, va morir ara fa un any vora la seva estimada Roquetes, a les seues estimades Terres de l’Ebre, on ja feia temps va voler tornar per quedar-s’hi.
Isabel, Maribel, Isa, va ser una dona del segle vint-i-u. Molt jove, va sortir de casa per anar a estudiar a Barcelona. Dona, jove, sola, va trobar-se amb un món d’esperances que va fer seves, esperances d’un segle passat que somniava un futur nou. Va pagar durament el seu primer compromís amb aquest futur. El va pagar amb una detenció i condemna a la presó de dones de la dictadura. De tot això quasi no en parlava. Si ho feia era després d’un “ai…” seguit d’una llarga expiració. Però ho duia dins, en aquell lloc on va el que has après i desaprès de jove i, des d’allà, t’acompanya sempre. Era irreductiblement d’esquerres, europeista, internacionalista, i de la seva terra.
Isabel va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Fidel al seu compromís amb el futur, va marxar a la Universitat Lliure de Brussel·les a estudiar el màster de Dret Europeu, una decisió valenta per una dona que no havia tingut accés a cap avantatge que aplanés aquell camí. Hi va arribar amb el francès del batxillerat antic, la seva llicenciatura en dret, i una de les primeres beques del Patronat Català pro Europa. Va estudiar sempre, va seguir formant-se, sobretot en relacions internacionals, però també en tot allò que professionalment necessitava.
Va ser de les primeres a arribar a les institucions europees després de l’adhesió d’Espanya i Portugal. Va entrar al Parlament Europeu amb un petit grup de joves que inauguraven a Brussel·les un nou futur. Un futur, sempre en risc, sempre en construcció, que es va convertir en present i que va obrir i obre portes que els anys vuitanta eren ben tancades per a nosaltres. Isabel sabia que calia estar amatent per a mantenir-les obertes. Al Parlament Europeu, treballant d’assistent parlamentària a la delegació socialista espanyola, Isabel va poder desplegar i utilitzar tant la seva formació com l’instint i l’orientació política lligades a la seva experiència i els seus compromisos de base. Si Isabel Queralt hagués estat un home, hauríem dit d’ella que era l’experta en política exterior i en món àrab, i hauríem anat afegint a aquest títol l’expertesa que va anar sumant en àmbits relacionats però diferents, com les relacions econòmiques exteriors o les polítiques de justícia i seguretat. Però Isabel era una dona, i les dones eren assistents, no tenien títols addicionals. En aquell món tan masculí, les dones no teníem càrrecs, teníem encàrrecs.
Treballar amb ella donava seguretat. Isabel no estava “per tonteries”, com ella diria, i no te’n deixava fer. Sabia identificar el que era important. Sabia què era soroll prescindible i què calia escoltar. Podies marxar del Parlament cap a la teva circumscripció sabent que la següent setmana hi hauria a la teva taula el que calia, tant si la tornada era a Brussel·les com si era setmana de plenari a Estrasburg -en paper, sí, fins a l’any abans de canviar de segle va ser en paper. Sabia el que era important independentment de si venia de dalt o de baix. Al despatx hi podia congregar els actors més rellevants de l’afer que treballéssim aquells dies, i la gent de l’Ebre, les jotes del seu país, les samarretes blaves amb el nus blanc per defensar a Europa el riu i la vida.
Ella no era fàcil, mai no ho va ser; podia ser exigent fins i tot de manera brusca, però mai injusta, no reclamava res que ella no donés amb escreix. Tractava a tothom en termes d’igualtat. La prova més emocionant d’això està viva i viurà encara molts d’anys: cap dels joves que van passar períodes d’aprenentatge al Parlament ha oblidat La Isa, perquè els va acollir i els va ajudar a aprendre. Com ho va fer amb tothom que volia ampliar la seva mirada, veure què hi havia fora de les fronteres del propi país, i fins i tot, pel que feia als seus -a les seves-, empenyent-les a sortir, a arribar a Brussel·les i més enllà, a compartir amb ella els viatges als confins del continent europeu, a Rússia i Àsia que li donaven tanta vida.
Isabel vivia sola però no va fer sola, gens sola, el seu recorregut per la vida. Una part dels qui havien arribat amb ella a Brussel·les en aquells primers moments de la nostra història a les institucions europees, i dels que s’hi van anar afegint més tard, formaven un estret grup d’amigues i amics que ho van ser fins al darrer dia. La seva família, les seves nebodes, la mare i totes les dones que ella duia dins l’acompanyaven. Unes dones que evocava amb la seva passió per la copla, les coplas amb què ens arrencava les rialles -amb ella sempre reies-, les coples que es cantaven amb les veus contingudes, de vegades trencades, però amb la veu sempre forta d’unes dones, malgrat tot fortes.
I la Mari, la casa al peu de Montjuïc compartida amb la parella que arriba amb la maduresa perquè no hauria pogut arribar abans d’haver d’iniciar i abandonar el recorregut convencional. La Mari que, fins a la seva mort intolerablement precoç, l’acompanyà ens tots els viatges.
Els diputats que vam treballar directament amb ella, Luis Planas i les signants, amb alguns altres, vam convertir-nos en amics i amigues seves. Podia cobrir el més ample rang de feines que un podia esperar amb la mateixa naturalitat. Però sobretot, en mig del soroll trepidant dels entorns polítics, sabia avançar allò que era important i treballar-ho amb tu; també discutir-te el que no veia clar, de vegades tossudament, un tret impagable que en un entorn exigent com són les institucions europees, i tan complex com el Parlament Europeu, forja amistats. Conscient i coneixedora de què significa la Unió Europea, de què significa cada pas endavant, hi treballava amb rigor i tenia la capacitat de moure els companys i col·legues per contribuir al consens que calia. Va tenir veu i ploma en no poques de les decisions que dúiem a les diferents discussions i nivells de decisió que cal recórrer per a dur un text al plenari i garantir-ne l’adopció.
Isabel Queralt Artola va ser una dona del segle vint-i-u a qui va tocar viure la major part de la seva vida durant el segle vint. Va gaudir i va pagar aquesta gosadia, la dels que aspiren a un món millor, més lliure, més gran i obert, i no esperen que ningú els hi entregui, son allà on cal per a anar construint-lo. Per això l’hem de reconèixer com una dona del segle vint-i-u, per això els homes i les dones d’aquest nou segle han de saber d’ella, perquè va aplanar el camí perquè puguem anar més lluny agafats de la mà de qui vulguem.
