Ens plantem davant la Punta de la Banya, en el iot L’Avi Garrit, que ha sortit del port de les Cases d’Alcanar, i la mestressa de l’embarcació, la senyora Montserrat Aubalat, filla d’aquesta població, deixa anar com un sospir: “Jo viuria dins la mar”. No m’estranya: aquest petit paradís entre la terra i el mar, com va escriure l’Arbó, és per quedar-s’hi, si no tota una vida, que potser seria excessiu, sí una llarga estona.
És el que vam fer l’altre dia una petita colla, convidats pel patró, el senyor Joan Eixarch, dels Alts de Morella, i la seva esposa, que porta arrapada a la pell la salabror i el doll de sol que reflecteix aquesta mar on voldria viure. Van ser unes hores per les sensacions de l’aire en llibertat, pels sentiments humans, també més enlairats, i pel sentit que la vida dona a tot plegat quan la respiració és compartida.
La Badia dels Alfacs estava en el seu apogeu solar, al fons tancava l’horitzó la coneguda silueta de la Serra del Montsià (esgratinyada per les pedreres) i, a la costa, destacaven els veïnats de la Ràpita, les urbanitzacions, el càmping de trist record (l’explosió de 1978, ara fa 40 anys), la fàbrica de ciment, Les Cases (tan marineres), més al nord Alcanar i, cap al sud, Vinaròs.
“Aquest petit paradís entre la terra i el mar, com va escriure l’Arbó, és per quedar-s’hi, si no tota una vida, que potser seria excessiu, sí una llarga estona”
Una geografia gairebé familiar (el mar de Vilanova i aquest, podem dir que és el mateix) que jo havia començat a sovintejar l’estiu de 1985, quan vaig tenir l’atreviment de passar en bicicleta la llarga barra del Trabucador, prop d’aquesta mateixa Punta de la Banya on nidificaven centenars d’aus (suposo gavines o gavians) que no era cosa de molestar, perquè ja em veia picotejat, enmig dels arenals, per aquests exèrcits alats.
Els nostres amfitrions -que ja tenen una vida també ben navegada, tant per terra com per mar- ens van obsequiar amb unes copetes de xampany del Penedès -Mas del Lleó, saborós i artesà- i uns carquinyolis de base local, i van aparèixer els records associats amb les vivències laborals i sentimentals pròpies: l’Hotel Biarritz -ara una ruïna, i que tant de goig devia fer, vora la mar, quan estava obert-, el desgraciat accident del Càmping, que per poc enganxa el patró de l’Avi Garrit, les festes als pubs i discoteques, els vells llops de mar de fa 40 i 50 anys, i els inicis festejadors de Joan i Montse, quan tenien 17 i 15 anys i ell la rondava talment la seva futura Sirena. Una història que em va fer pensar en el Pastor i la Sirena de la cèlebre sardana L’Empordà, de Joan Maragall i Enric Morera, un fragment de la qual diu: “Si sabessis el mar com és bonic/ Si veiessis la llum de la carena/. Si baixessis series mon marit/ Si pugessis ma joia fora plena, etc”. Quan, des dels Alts de Morella, Joan Eixarch va sentir això de “Si baixessis series mon marit”, no s’ho devia pensar dues vegades: va baixar i van plantar la cabanya, no a mig camí, a la plana olivarera, sinó arran d’aigua, en aquestes Cases marineres d’Alcanar, des d’on tan sovint surten a garbejar el cos i l’esperit i en fan partícips les seves amistats, fins a tal punt que de seguida vam comprendre que ella sentenciés “Jo viuria dins la mar”.
