Aquesta setmana he fet un viatge per Holanda i he tingut l’oportunitat de conèixer com gestionen sorres, dics i pòlders per no ser engolits per la mar. Ens porten més de quatre-cents anys d’avantatge i, malgrat tot, el territori s’enfonsa. Però no paren d’estudiar i d’aplicar diners al manteniment del territori, més d’un 3% del PIB. Ha estat inevitable fer comparacions amb el delta de l’Ebre, tot i que la casuística és força diferent. Ja està bé que la taula de consens pel delta i el govern hagin visitat els Països Baixos per saber com treballen allí la gestió de les sorres per mantenir la costa. A veure si en treuen profit.
De tota manera, una de les coses que més m’ha agradat del viatge ha estat l’ús que se’n fa de la bicicleta a tot el país. Disposen d’una xarxa de carrils bici impressionant, més de trenta-set mil quilòmetres. Després de la Segona Guerra Mundial el poder adquisitiu dels holandesos va pujar considerablement i els cotxes van envair les ciutats, provocant embussos, ocupació de les places i dels espais públics per a aparcaments i accidents, molts accidents. Les propostes del govern, que incloïen la destrucció dels barris històrics i el fet de cobrir de formigó els canals, per disposar de més espai, van revoltar la població, entre els opositors hi havia el grup anarquista Provo, que va dissenyar els primers esquemes de carrils bici.
Amb la crisi del petroli del setanta-tres, i sobretot, gràcies a la força de la gent, el govern va fer cas a la població i van invertir en la construcció dels carrils bici, així que ja porten més de quaranta anys de política ciclista i va en augment per la consciència ecologista i l’elevat preu de la gasolina. Actualment, gairebé un quart de la població usa la bicicleta cada dia i un setanta-cinc per cent dels adolescents van a l’institut en bici. Aquests adolescents, a secundària han de fer un examen de bicicleta.
Al delta de l’Ebre sempre s’ha anat en bici, a l’institut de Deltebre, per posar un exemple, la majoria dels alumnes anaven en bicicleta. Ja fa temps que cada cop són menys els que hi van, per què? Possiblement perquè als pobles hi ha més cotxes, i també perquè no disposen d’un carril segur per arribar-hi. És una llàstima i fa molta pena de veure el pàrquing de bicicletes buit.
El delta és pla i és fàcil anar en bicicleta i a més de fàcil és divertit, sa i barat. Ja tardem a fer créixer la xarxa de carrils bici, per què no emmirallar-nos en aquells que ens porten anys d’avantatge?
