Estos últims dies el món sencer s’ha vist sacsejat per un esdeveniment que els experts qualifiquen d’històric. I és que la reina Elisabet II del Regne Unit ha mort. I sí, realment ha estat, si més no, impressionant. Durant deu dies, els britànics s’han vist sotmesos a un dol estricte que ha culminat en un festiu nacional, el desè dia, quan va celebrar-se el funeral d’estat. La pompositat del protocol ha fet que tothom, monàrquics i no monàrquics, hagi estat pendent del que ha passat. Fins i tot, els independentistes escocesos i els republicans irlandesos han mostrat el seu respecte a la Corona. Contradictori, però cert.
Que una anciana de 96 anys, molt entranyable a simple vista, sigui tractada quasi com una divinitat, fa bullir el cap a més d’un. Segons els monàrquics, tota una vida dedicada a servir al poble. A servir-lo! Sincerament, no me la imagino torcant la pols o amb el davantal posat cuinant un coc per a les postres del dinar de diumenge. Potser seria millor dir que ha estat el poble, obligat per la Constitució, qui l’ha servit. I és que els milions de lliures esterlines que ha costat a tots els contribuents, monàrquics i no monàrquics, mantenir esta dona i tota la seua família, s’haurien pogut destinar a altres causes més nobles i justes. Sona redundant. I fins i tot alguns diran que faig demagògia. Potser sí, però això és tan cert com que el sol es pon per l’oest.
Segons ells, gràcies a la reina i al que representa, el Regne Unit està situat en les posicions més elevades del mapa geopolític del planeta. De mèrits, en té, evidentment. Ha estat una de les personalitats més influents arreu i una marca que genera centenars de milions, fins i tot després de morta. I segurament ha influït de forma positiva en els interessos del seu regne. No en dubto. Però és en este instant quan convé recordar que molts països de tradició republicana també han aconseguit posicionar-se entre els estats més pròspers del món sense l’ajuda de cap rei ni cap reina. Fixem-nos en França, que va decidir tallar el coll al seu últim rei per començar de cap i de nou, i aquí no ha passat res.
La febre monàrquica ha arribat a tal punt que pels carrers de Londres s’han format cues de més de quinze quilòmetres i més de vint-i-quatre hores d’espera per veure, durant cinc segons, el taüt d’una dona morta deu dies abans. Es veu que feia anys que la reina havia supervisat fins l’últim detall de tota esta parafernàlia. Suposo que, encegada per la supèrbia, va creure’s que realment sí que era una ésser superior a la resta dels mortals. De fet, n’hi havia que pensaven, després de tants anys, que aquella dona devia ser immortal. El seu fill Carles, per exemple. Santa paciència!
El que ningú pot discutir és que aquella anciana que als vint-i-set anys va accedir, sense esperar-s’ho, al tron d’un dels imperis més poderosos, set dècades després s’havia convertit en la iaia d’Europa. I ja se sap, les iaies són les iaies. I tothom li va perdonar que no assistís als funerals per la tragèdia d’Aberfan, a Gal·les, on van morir 166 nens d’una escola de primària. I tothom li va perdonar tot el poc suc que va mostrar quan la seua nora rebel va estampar-se amb el cotxe acompanyada del seu amant. I tothom li va perdonar que els seus fills fossin una mica promiscus. Que ben mirat, tampoc en té cap culpa, d’això, la pobra. I d’altres errors que mai sabrem. Perquè sí, encara que a alguns els sembli impossible, segurament en va cometre molts. Com fem diàriament la resta de mortals.
El ‘God Save The Queen’ ha passat a ser el ‘God Save The King’. Mira si són pràctics, els britànics, que el canvi quasi ni es nota. Tal com veig el panorama, no em vull ni imaginar què haurien fet si les dues paraules no fossin homòfones, com per exemple el rei i la reina del català. Després de setanta anys, canviar la melodia de l’himne nacional hauria estat una tragèdia. Un disgust per morir, mai millor dit.
El que no es pot negar és que tot este guirigall anacrònic de dols infinits, soldats, carrosses i cavalls, reis i reines, prínceps i princeses, corones i joies, banderes i el més fervent nacionalisme, ens ha servit, almenys, per reflexionar. Per emprendre de nou l’etern enfrontament entre monarquia i república. Però este ja és un altre debat.
