Que fàcil sembla utilitzar la paraula PAU a les dates de Nadal, com un desig de futur, però ja reflexionem individualment del que significa?
Tenim guerres, tenim conflictes polítics, tenim disputes econòmiques, tenim discussions veïnals, tenim ruptures familiars, tenim gent en molt mal humor i, per altra banda, mundialment es demana la Pau i desitgem la Pau.
La Pau entenc que no sols significa absència de guerra, sinó que pot implicar tenir un entorn lliure de tota forma de violència. Com ens parlem? Com ens relacionem? Ho fem en respecte, acceptació i tolerància? Hi ha compassió davant el sofriment dels altres i que comporta una atenció activa pel benestar dels altres i una resposta emocional d’empatia davant dels seus problemes?
Clar que sí, però és suficient? Jo crec que no. Tot i que hi ha gent molt altruista, la resta, que podem mostrar-nos empàtiques, ens pot costar cooperar en interès dels altres, si hem de sortir de la zona de confort. Així ho veig.
Per recomanació d’una mestra de ioga a Terres de l’Ebre, Inma Ibañez, del centre Yoga, Actos y Palabras de la Ràpita, he llegit un llibre de Michael Roach (monge budista), amb el títol: “El Secreto de ioga. Un cuento de sabiduria” i des de la meva visió agnòstica (crec amb el que experimento), m’ha fet adonar que sí realment volem la Pau, primer busquem i tinguem Pau interna, és a dir, eliminem els pensaments negatius (“malinterpretar el món”), treballem l’amabilitat en nosaltres mateixes i amb els altres (bona fe, bona intenció, bona voluntat, bondat, cordialitat, generositat, honestedat, sinceritat, tendresa, humanitat…) i que al moment de relacionar-nos tinguem autocontrol: evitar ferir (ser conscients de no fer mal; (fragment literal del llibre que em sembla molt potent: “No tiene que ver con evitar perjudicar nuestro cuerpo o lo de los demás. No tiene que ver con nuestro lenguaje sea dulce o cruel. Tiene que ver con nuestra visión de las cosas y del mundo, una visión del mundo que determinará la visión que le damos a nuestras palabras y a nuestros actos y cómo lo transmitiremos a nuestros hijos para que ellos sigan nuestros pasos“).
Una altra forma d’autocontrol: dir sempre la veritat “… no basta con evitar las mentiras gordas. Eso ya lo procuramos habitualmente y no ha sido suficiente para cambiar nuestra realidad. Decir la verdad en este contexto significa implicarnos a un nivel más profundo. Los libros antiguos dicen que cuando hablamos debemos poner todo nuestro empeño por no transmitir ni la más leve información errónea a la mente de quien nos escucha.” La tercera forma d’autocontrol: no robar el que és dels altres; “a menudo robamos de todos los que nos rodean sin ser conscientes de ello. (…) cada vez que utilizamos algo innecesario; cada vez que comemos en exceso, cada vez que derrochamos las cosas que les hacen falta a los demás, estamos robando aquellos recursos que todos deberíamos compartir. Lo peor es que las generaciones venideras carecerán de elllo.” I acabo en una altra forma d’autocontrol: superar el sentiment de possessió; “El ansia de controlar y poseer activa dos estados mentales… Provocan nuestra insatisfacción presente… El primero de ellos es la perversa emoción de sentirse desgraciado cuando ves que alguien goza de buena fortuna. ¿Qué puede haber de malo en que alguien encuentre aúnque sólo sea un breve instante de felicidad?
Cuando esto sucede, nuestro sentimiento de posesión asoma su fea cabeza: si alguien es feliz, quiero esa 1 felicidad para mí. Sentimos envídia, el impulso por tener esa felicidad: somos como una enorme y terrible babosa que lo devora todo a su paso.
A este pensamiento negativo se le une otro: gozar íntimamente cuando alguien tiene un problema, cuando alguien fracasa. Hablo de aquella parte de nosotros que se activa al observar con fascinación la muerte o la ruina de alguien poderoso; o los vanos esfuerzos de un famoso por seguir en la cima; o en el que una persona virtuosa haya caído en la tentación. En ocasiones así, corremos a explicarlo a nuestros vecinos; sentimos que, de algún modo, se ha hecho justicia porque sólo nosotros debemos estar exentos de la catástrofe;… Detrás de estos dos pensamientos subyace el peor de todos los males: una falsa interpretación de nuestro mundo.”
Al llibre s’insisteix en que pensar que les coses poden ser, per sí mateixes, és “malinterpretar el nostre món”; el que ocorre és que la nostra ment les dibuixa d’una manera particular (autoidentitat) i, per tant, hi ha moltes maneres de veure les coses. I si ens aferrem a què aquella cosa és així per si mateixa, no ens adonem de la diversitat d’opinions i que podem estar molt equivocades. És llavors quan interpreto que apareix el conflicte.
Hi ha un fil conductor al llibre que també m’ha agradat i m’ha fet reflexionar: “les llavors que plantem i ser jardineres”. Tot i el meu pensament més pràctic i no tan espiritual, tinc present que el que fem als altres torna a nosaltres, així que plantem bones llavors, i a més, si ens podem convertir en bones jardineres, és a dir, en gestionar de forma intel·ligent les nostres llavors mentals, pot haver-hi transformació i autocontrol.
Així que el meu desig per al 2023, no és tant la Pau, sinó l’absència d’hipocresia, que deixem de ser, en general, una societat tan hipòcrita, que superem frustracions, que ens relacionem en autocontrol per cuidar el nostre jardí mental i a veure si podem canviar el nostre entorn conflictiu i “bèl·lic”.
(Aquest article d’opinió no pretén res més que ser una reflexió molt personal a l’ús de la paraula PAU i sobretot, destaco el meu atreviment al parlar d’aspectes filosòfics, quan soc ignorant en la matèria, encara que cada vegada m’agrada més.)
