Un dels mestres poètics nostrats més grans dels que es fan i es desfan, Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014), definia col·loquialment Ausiàs March (Regne de València, 1400 – València, 1459) amb l’expressió “Això és cosa gran!”. L’admiració pel falconer reial, fill de Gandia, i glòria de les nostres lletres medievals, va inspirar-li versos excelsos com els següents, inclosos a l’instructiu poema Antologia dels poetes més estimats: Fragants roses als clàssics: als llatins./ I a Jordi de Sant Jordi./ I a Ausiàs, que conec pam a pam,/ com el cos dolç d’una dona estimada llargament,/ com perfet hom sent tota la sabor.
Com hi ha món que a l’enyorat poeta ebrenc li hauria complagut moltíssim la publicació de l’estudi L’expedició dels poetes als Alfacs, del jove historiador rapitenc Àngel Pascual i Peña, i n’hauria fet una detallada lectura crítica. Per un costat, l’autor s’endinsa en una anàlisi prou acurada de la composició del territori de l’Ebre final a principis del segle XV. Dona una especial importància al paper jugat pels principals dirigents de la ciutat de Tortosa, mentre agafa la preponderància deguda l’antic monestir de Santa Maria de la Ràpita, en el qual suposadament varen pernoctar tot un seguit de noms il·lustres de les lletres catalanes i de la nova Casa Reial imperant a la Corona d’Aragó. L’estratègia militar del rei Alfons el Magnànim, dedicada expressament a atacar ports musulmans del Nord d’Àfrica per tal de guanyar-se els favors del Papat, varen portar la desgràcia al monestir per mor de les nombroses incursions de la pirateria mora que provocaven saquejos insofribles. A la vegada, en un capítol de veritable interès ens descriu la situació de la zona Delta i dels Ports que encerclen l’antiga Ilercavònia durant del període baix medieval.
En una segona part, carregada de referències a fets històrics transcendents, ens fa cinc cèntims de la convocatòria de les Corts catalanes (una part de les quals celebrades a Tortosa), decisives per al finançament de les esmentades expedicions militars. No s’està d’aclarir-nos els moviments precisos de preparació de l’armada destinada a la conquesta de Sardenya, en la qual hi havia tortosins, o ben significativament els quefers del rei durant la seua estada per les nostres contrades: Alfons V d’Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya i IV de Barcelona.
Altrament, el capítol que desperta més curiositat és el que es dedica a la presència de les grans patums lletrades del Segle d’Or català a la zona Delta. Dilluns 13 de maig de 1420 partia dels Alfacs una gran expedició dirigida cap a les dos grans illes properes a la Península Itàlica. Després de pacificar l’Alguer, la Barçaruneta sarda, amb un estol de 24 galeres pròpies i 5 de venecianes, i un cop caiguda Calvi, al nord de Còrsega el setembre de 1420 es va dirigir a Bonifacio, al sud de l’illa, que no va poder prendre, i aprofitant que els francesos estaven paralitzats per la Guerra dels Cent Anys, va derrotar la flota genovesa en la batalla de la Foç Pisana i va prendre el Regne de Nàpols, que va abandonar en ser assetjat al Castel Capuano el 1423, mentre que de retorn va saquejar Marsella.
A la monumental Història de la literatura catalana (de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas) es fa un breu esment del fet que en aquesta expedició hi eren presents els coneguts poetes: Andreu Febrer (Vic, 1375 – 1444), el traductor en vers de la Divina Comèdia de Dant al català, la primera llengua en què va ser adaptat aquest clàssic de tots els temps; Jordi de Sant Jordi (Regne de València, 1395? – 1424); i Ausiàs March. No podria amagar el fet que he llegit aquesta successió de capítols amb una gran emotivitat. Àngel Pascual afegeix que hi varen ser presents altres notables literats quatrecentistes com: Lluís de Vilarasa, Joan de Vallterra, Pedro de Santa Fe, Joan de Vilagut, Manuel Dies (autor del Llibre de la Menescalia, el màxim exponent de la medicina equina medieval), a la vegada que insinua la possible participació d’Alfons de Borja, el futur papa Calixt III.
Pel que fa al nostre territori, el fet literari més significatiu seria, si es confirmés, que un parell de poemes del malaguanyat Jordi de Sant Jordi varen ser escrits durant els llargs mesos d’espera al monestir de la Ràpita, entre els quals Comiat, que comença amb els següents versos. Sovint sospir, dona, per vós de luny/ e, sospirant, va crexent ma follia/ de vostr-amor, qu.enaysí for me puny,/ que-m gira gauig en gran malancolia/cant me recort del vostre departir/ c.a far me ve, de vostra bella vista/ e del comiat que pendray al partir/ tant que tristor m’asaura y’m conquista…
Amb pròleg de l’escriptora rapitenca Carme Cruelles (que va ser professora de literatura catalana de l’autor, i instigadora de la seua passió literària), l’estudi d’Àngel Pascual obre la porta a noves investigacions sobre aquesta estada il·lustrada a la Badia dels Alfacs. Tant a l’apartat de Reflexions finals com a l’’Epíleg’, el jove historiador deixa clar que ha realitzat un seguit d’hipòtesis agosarades, algunes de les quals no poden ser contrastades per la manca de documentació pertinent. Tanmateix, l’ús d’un llenguatge molt concís i entenedor, i l’aportació de dades molt significatives de la història de la Corona d’Aragó posterior al funest Compromís de Casp (1412), que va donar via lliure al regnat de la dinastia castellana dels Trastàmara, situarien aquest llibre al Cel de la distribució llibresca vergesiana (allí on anaven els llibres bons, a l’infern els dolents, i al purgatori els ni fu ni fa, amb l’habitual ironia de l’estimat Gerard quant a situació de la seua valuosa biblioteca familiar).
I si la mar rapitenca, ara famosa per la pesca del saborós llagostí, hagués inspirat la famosa poesia ‘Veles e vents’, interpretada magistralment pel cantautor de Xàtiva Raimon, durant els dos mesos que va romandre a la badia rapitenca? Seríem feliços…
Veles e vents han mos desigs complir, Facent camins dubtosos per la mar/ Mestre i ponent contra d’ells veig armar/ Xaloc, llevant, los deuen subvenir/ Ab llurs amics lo grec e lo migjorn/ Fent humils precs al vent tramuntanal/ Que en son bufar los sia parcial/ E que tots cinc complesquen mon retorn.
