La darrera campanya a les eleccions al Parlament ha tornat a evidenciar un flamant punt de consens entre tots els partits. Totes les formacions que han organitzat actes a la Ribera d’Ebre coincideixen: és necessari treballar per la diversificació econòmica un cop tanqui la central nuclear d’Ascó.
La tragicomèdia, però, arriba quan toca parlar de les alternatives per aturar el sotrac que suposaria el tancament del focus d’ocupació més gran de les Terres de l’Ebre: amb prop d’un miler de llocs de treball fixos, i que són el doble en període de recàrrega. Aquí, els polítics solen treure la vareta màgica i parlen, llavors, de les renovables.
Diuen això que “la Ribera és referent en energia i ho ha de seguir sent”. Sembla que no coneixen que a la comarca hi funciona el parc solar fotovoltaic més gran del país o que els veïns de la Terra Alta són els que tenen més parcs eòlics (9) en funcionament, i els amics del Baix Ebre són líders en aerogeneradors (156) en marxa. Lluny de ser un revulsiu econòmic, el model de producció massiva a partir de grans instal·lacions -davant de l’autoproducció i l’eficiència energètica- ha acabat generant un profund malestar per l’impacte al territori i en altres sectors com l’agricultura o el turisme.
Ara, però, es presenta davant nosaltres una altra panacea per a la Ribera d’Ebre, que podrà substituir el buit econòmic: l’hidrògen verd. De fet, ja s’han concretat els primers projectes. Per sorpresa, els més llaminers no han arribat a l’Ebre, sinó al Camp de Tarragona.
Passen així els anys i el final de la indústria nuclear és més proper. Les administracions que un dia van decidir instal·lar la central i canviar la realitat de la zona, amb la seva passivitat, eludeixen la responsabilitat de vetllar per restablir les oportunitats a la zona un cop ja hagin espremut tots i cadascun dels megawatts produïts en quaranta anys de funcionament. Fora dels brindis al sol, les promeses eternes, i ja enterrat l’impost nuclear, a dia d’avui no hi ha cap projecte per vetllar per la Ribera d’Ebre després de les nuclears. Res que no sigui esperar el dia en què, per art de màgia, la torre dels 160 metres -ara vista des de quatre comarques- acabi desapareixent. Potser llavors tocarà fer la vista grossa. “Quina torre?”
