Quan un gos mor, deixa un buit que cap paraula pot omplir. És més que un simple animal de companyia; és un amic, un confident, un membre de la família. La mort d’un gos és com perdre una part de nosaltres mateixos, una peça vital del nostre dia a dia. Els gossos tenen una manera única de deixar una empremta a les nostres vides.
Amb els seus ulls brillants plens d’amor, les seves cues ballant d’alegria i els seus gestos que et demostren afecte, ens donen una companyia incondicional que mai oblidarem. Són sempre allà, sigui per compartir moments de felicitat o per reconfortar-nos en els moments més difícils.
Les persones que no han tingut una mascota potser no podran entendre-ho, però tu, sense poder posar paraules als teus sentiments, em vas demostrar cada dia de la teva vida el molt que m’estimaves. I no era un amor qualsevol. Era un amor pur, d’aquells que no fan mal, d’aquells que donen sense esperar rebre res a canvi.
Quan un gos marxa, el dolor és real i profund. És com perdre un vell amic o amiga, un germà o germana que ha estat sempre al costat nostre, compartint els bons i els mals moments.
La mort ens recorda la fragilitat de la vida i ens ensenya a valorar cada moment al seu costat. Ens recorda la importància que tenen les relacions, les connexions afectives i la necessitat de cuidar-les cada dia.
Els teus últims dies van ser tristos i dolorosos, ja tenies moltes molèsties i gairebé no menjaves, ja no trobaves per cap banda aquella alegria que et caracteritzava. Però encara així, fins al teu últim sospir vas estar donant afecte i bondat. Quanta bondat tenies dintre del teu cor, Nana.
Gràcies per haver existit i per haver-me ensenyat tant. T’estimava, t’estimo i t’estimaré sempre.
