Cordes-sur-Ciel és un petit poble al nord de Toulouse, empedrat i amb porticons de colors, que els animo que visiten si un dia es desperten i, tot d’una, senten que volen desaparèixer. A veure, tampoc és la cosa més extraordinària del món: literalment és una corda cap al cel, de tan empinat, i resulta una opció més tranquil·la després del magnífic dinamisme dels carrers rosa de Toulouse. La joia d’aquest poble medieval es troba poc després d’emprendre aquest ascens cap al cel, el veritable cel: una llibreria que aclapara totes les fotografies dels turistes, de tan entranyable, amb els porticons de color verd aiguamarina i piles i piles de llibres i de vinils a la porta.
Es diu Le Bouquineur, que en francès vol dir lletraferit i bibliòfil. Ens hi vam passar una hora, l’estiu passat, rebuscant entre aquelles muntanyes de llibres i de vinils. Fins i tot ens van deixar pujar al primer pis, inestable i ple de teranyines. Una autèntica “llibreria de vell”, vaja.
Entre d’altres llibres, vaig trobar L’estranger, d’Albert Camus (en francès), que una vegada em va salvar la vida en un d’aquells viatges-segrest de la Renfe. Després de dubtar-ho molt, no me’l vaig emportar per dues raons: una, perquè no en sé gaire, de francès, i em va semblar pretensiós, i dos, perquè no m’agradava la portada, cosa que realment sí que és pretensiosa. Me’n vaig penedir, dies més tard. Però ara m’adono que aquella decisió va tornar-se un veritable souvenir del viatge. Si m’hagués emportat Camus, potser ni l’hauria rellegit, i només m’hauria topat amb ell els dies que toca treure la pols dels prestatges de casa. Ara, en canvi, me’n recordo, d’aquell exemplar i d’aquella llibreria, molt sovint. A vegades no recordem les coses com van ser sinó com van fer-nos sentir. Si hi van, busquen-lo per mi.
