EDITORIAL // El Congrés de Diputats no ha estat capaç en tres anys d’impulsar una comissió d’investigació sobre els atemptats del 17 d’agost del 2017. Com ha dit l’alcalde d’Alcanar, Joan Roig, darrerament, encara queden interrogants sense resposta en relació amb els atacs, gestats a Alcanar i finalment i sobtadament executats a Barcelona i Cambrils com a alternativa a la massacre que es preparava en un xalet de la urbanització Montecarlo d’Alcanar Platja.
Una acció de grans dimensions que tampoc coneixem al detall perquè, després de les investigacions policials i judicials, se’ns continuen escapant els vincles i connexions del grup terrorista. Un xalet amagat i en una zona amb serveis deficients, cosa que no s’ha pogut resoldre encara ni com a millora urbanística ni com a element dissuasori per a persones que busquen amagar-se. Com el grup liderat per l’imam de Ripoll, sobre la figura del qual, també, pengen encara gairebé més preguntes que respostes.
Una figura amb una doble cara analitzada de forma periodísticament impecable per Anna Teixidor, que entrevistem en este número, en el seu llibre Sense por de morir, en què analitza el procés de radicalització dels jóvens de Ripoll.
Avui, tres anys després, i per molt que s’hagen actualitzat protocols policials i penitenciaris, a més a més de l’existència d’algunes ombres informatives no hi ha, com denuncia
Teixidó, espais d’assessorament per a persones que es vulguen informar dels processos de radicalització dels seus contactes, familiars o amics, i en esta mesura continuem estant encara massa exposats a la gestació clandestina i silenciosa de la crueltat terrorista. Es Satty és mort, per molt que algun advocat ho haja arribat a posar en qüestió, però la pregunta és: tenim prou mecanismes per a detectar-ne una figura homologable que s’aprofite de les frustracions de jóvens que, a la vegada, continuen tenint dificultats -i aquí també cal autocrítica- per a arrelar en els països on han aterrat les seues famílies?
