Les virtuts teologals

A la religió catòlica hi ha tres virtuts anomenades teologals. La Fe, l’esperança i la caritat. Aquesta última crec que es va introduir per pregonar l’important que és ser caritatiu amb els més necessitats, però té poc a veure amb les altres dos. Fer caritat és consubstancial en cadascun de nosaltres, sense haver de ser molt religiosos. En canvi, en la fe i la caritat s’ha de ser molt creient per seguir-les en totes les seves conseqüències.

La fe sobretot, i en un grau menor l’esperança, és creure i estimar allò que no veus, no has vist i segurament no veuràs mai. A Lourdes, a Fàtima i altres llocs hi ha històries de nenes que se’ls va aparèixer una dona (o una llum) que podia ser la Mare de Déu i, a partir de llavors, varen sorgir dos noves verges, la de Lourdes i la de Fàtima. Per si no n’hi havia prou, de Mares de Déu, n’apareixerien dos més.

La Fe catòlica creix geomètricament, encara que ara pareix que a un ritme aritmètic. Alguns cops aprofiten la mateixa Mare. Així, la Verge de Guadalupe de Càceres la porten els conqueridors extremenys a Mèxic i veneren la seva aparició, sense pensar molt tota la mort, destrucció i esclavitud que va portar Hernán Cortés i els seus sicaris. Això sí, amb la benedicció de la Fe Catòlica i amb l’Esperança que tots els aniria millor.

Al llarg del temps els asteques varen obrir l’ull i mataren a 600 desgraciats que pensaven fer-se rics robant-los l’or. Hernán Cortés va segrestar al cap dels asteques, Moctezuma, i li va robar l’or de Tenochtitlán. Llavors el conqueridor del regne de Castella (la incipient Espanya) el van matar. Diuen els falsos historiadors que va morir d’un colp de pedra. També es conta que Cortés va dir aquella lapidària frase “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Ell no va morir allí, els seus soldats, sí.

Tots ells tenien molta fe i l’esperança de tornar rics a Castella i Extremadura. No ho aconseguiren perquè no tenien prou fe i els va fallar l’esperança. Cortés segur que va pensar que la fe era important, però millor l’esperança de tornar viu cap a casa.

Vull contar una frase d’un vell capellà de 95 anys que va anar a veure al Papa i aquest li va dir no es preocupiés, que a la casa del pare estaria bé. I el vell rector li contestà: “Sant Pare jo ja sé que a la casa del Pare estaré bé, però de moment a la meva hi estic millor.”

El sentit comú de l’ancià capellà estava per damunt de la Fe i l’Esperança. Quin lloc millor que casa seva.

Com a conclusió voldria manifestar que mai he cregut allò que “la fe mou muntanyes”. Mai he vist que per la simple voluntat i esperança es mogui res del seu lloc i menys les muntanyes.

També vull afegir que tot és un folklore. Un arquebisbe d’Andalusia es queixava que si una petita part de la gent que es penja rosaris i fa escarafalls a la Setmana Santa andalusa anés a missa els diumenges (com mana el precepte catòlic) es podrien ajudar més pobres. Aquí ho deixo.

Vull dir que soc de formació catòlica i l’he estudiat bastant, però veure a gent que va a combregar sense confessar-se em produeix malestar.

No vull que ningú se senta ofès, però si així ha sigut, ho sento.

Jordi Casanova Giner
Jordi Casanova Giner
advocat i escriptor aficionat
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

Últimes notícies