Que la llosa franquista a l’Estat espanyol és pesada, “ho sap tothom i és profecia”; per a mostra la “Ley de secretos oficiales”, redactada per la dictadura, i vigent a grans trets fins avui dia. Aquesta normativa, amb la que tan còmodes s’han sentit tots el govern espanyols democràtics, ha mantingut classificats com a secrets, de manera indefinida, documents oficials que podrien ser de gran importància per a conèixer aspectes desconeguts de fets, accions i decisions portades a terme per diferents institucions de l’Estat durant els darrers setanta o vuitanta anys.
D’aquí també que molts investigadors i estudiosos s’hagin vist obligats a visitar arxius d’altres països, per intentar accedir a informacions que aquí els era impossible. De fet, les darreres dècades hem llegit manifestos i escoltat crides, fetes per prestigiosos catedràtics, historiadors i investigadors denunciant les dificultats que patien per accedir als arxius estatals, la dispersió existent dels mateixos i la classificació de molt material com a “secret”, fet que els impedia la seva consulta.
És evident que tots els estats són reticents a facilitar informació sobre les seves “entranyes”; però el manteniment d’una llei franquista com aquesta evidència, una vegada més, la feblesa de la democràcia espanyola a l’hora de facilitar la transparència. Una legislació que afavoria l’opacitat i la desmemòria, a la vegada que es presentava aliena a qualsevol de les lleis sobre secrets oficials imperants en les democràcies veïnes.
I vet aquí que en el darrer Consell de Ministres s’aprovà l’avantprojecte de “Ley de Protección de la Información Clasificada (secretos oficiales)” que estableix quatre categories per classificar i desclassificar la documentació; en funció del seu contingut: de difusió limitada o restringida (entre 4 i 6 anys), confidencial (entre 7 i 10 anys), secret (40 anys, prorrogables a 10 més), i alt secret. En aquest darrer cas el termini de desclassificació dels documents és de 50 anys, ampliables a quinze més, és a dir 65 anys.
Amb aquesta nova llei el Ministeri de Presidència serà qui custodiarà els secrets d’Estat i no pas el Ministeri de Defensa, com s’establia fins ara; i la competència per fer-ne la classificació o desclassificació serà del Consell de Ministres, en el cas la documentació d’alt secret i secret; i pel que fa a la resta de classificacions de documents també podran portar-la a terme els ministres, subsecretaris i direccions d’organismes afectats.
El text, que encara s’ha de tramitar a les Corts espanyoles, fixa uns terminis molt llargs per desclassificar els documents, fet que ha comportat les crítiques dels partits polítics que van donar suport a la investidura de Sánchez; i també d’entitats civils , com Amnistia Internacional; i d’estudiosos, els quals entre altres coses, demanen fixar, com la majoria de les democràcies europees terminis de desclassificació més curts.
Es qualifica l’avantprojecte de molt insuficient, i es critica que el text presentat no apliqui retroactivament la desclassificació automàtica de matèries que fins ara han estat arxivades com a secretes o reservades, i per a les quals ja haurien transcorregut els terminis que fixa el text de la llei. Així, s’apunten alguns temes espinosos com la guerra bruta contra ETA, el 23-F o les negociacions d’incorporació d’Espanya a l’OTAN, entre d’altres.
Cal tenir present que el punt de partida en aquest àmbit de les desclassificacions és lamentable. A diferència del que passa en altres països, a l’Estat espanyol no existeix un registre públic de documents classificats, ni tampoc que portin el segell indicant la data exacta a partir de la qual seran desclassificats per ser consultats.
La FAPE, principal organització de periodistes de l’Estat ha rebutjat la decisió del Govern de donar tràmit d’urgència al projecte, evitant així sotmetre’l a consulta pública i limitant el període d’informació pública a set dies del mes d’agost, quan és un text que afecta drets fonamentals i fa quaranta-cinc anys que està pendent de reforma. A més l’entitat denuncia que resucita la censura al limitar la llibertat d’expressió i el dret a la informació.
El text aprovat pel Consell de Ministres, com és preceptiu, ja ha passat un primer filtre, el dels estaments (digueu-li poders fàctics) de l’Estat, ara caldrà veure el marge de maniobra que tindrà, o que li han deixat al PSOE a l’hora d’acceptar al·legacions, aprovar esmenes. Per si algú no estava assabentat que aquest marge serà limitat la ministra de Defensa ja ha anunciat que l’Executiu només acceptarà esmenes que siguin “raonables”.
Que el text final de la llei sigui aprovat amb el suport de PP, Vox i Ciutadans o, bé, en canvi, ho sigui amb el de la resta de formacions de les Corts espanyoles, serà un indicador clar de si estem davant d’una reforma de veritat que modernitza i equipara l’Estat espanyol amb els estats veïns; o bé estem davant una simple actualització de la llei vigent, i, per tant, es continua perllongant l’ombra de la llosa franquista.
