L’article d’aquest més és tot un repte perquè resoldre aquesta dualitat no és fàcil si el que pretenc és no caure en els tòpics de sempre quan se’ns planteja. D’una banda, perquè hi ha interessos en totes les visions d’aquest duet i, d’altra, perquè precisament vaig acceptar la proposta per intentar donar-li un sentit diferent a aquesta situació.
El primer que he de fer, suposo, es situar la meva visió sobre el tema perquè així segur que la resta de l’article tindrà més sentit. He de dir que jo soc una persona a qui li agrada molt el Nadal. Pot ser, perquè també m’agrada molt buscar el regal que més il·lusió li pot fer a una altra persona i perquè és temps de reunions familiars (en el sentit més extens del concepte família) i també la família és molt important per a mi.
Fa 22 anys que vaig poder viure el somni del Nadal en directe. Aprofitant una reunió de coordinació d’un projecte Europeu on un dels socis era el Chydenius Institute de la University Of Jyväskylä de Kokkola (Finlandia) vam anar a visitar Rovaniemi (a Lapònia) on hi viu el Pare Noel. En aquesta ciutat hi ha el parc temàtic de Noel i també la seva casa. Recordo aquest viatge, especialment, per dues coses. La primera, perquè feia un fred inhumà per al meu organisme (-20 i -30 graus de temperatura) tot i portant roba tèrmica per anar pel carrer. Segon, perquè la visita a la casa de Noel va ser tan emocionant que la vaig viure com si fos una xiqueta. El fred, la neu, les llums i l’ambientació era com si fóssim a un mon de somni. Una experiència fantàstica i molt recomanable és preciós somniar.
Feta aquesta introducció continuaré fent una aproximació a la història dels principals elements que caracteritzen les nostres festes nadalenques. Un exercici que m’ha resultat molt interessant. Espero que per a vosaltres també ho sigui.
Començo amb una tradició catalana, la del tió, fent l’aclariment de què aquesta és una tradició que, a Terres de l’Ebre, no està tan arrelada com a d’altres parts de Catalunya i que, a casa nostra per exemple, no fem “cagar el tió”. Consisteix en tenir un tros de tronc d’arbre o una branca grossa que se la tapa amb una manta i que se l’alimenta cada dia des de que se la porta a casa fins al dia 24. El tió està relacionat amb un ritual d’origen rural, amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. Quan a les cases hi havia foc a terra s’acabava cremant després de la “cagada”. Les cendres que en quedaven s’usaven com un element de protecció de la casa i del camp.
En contraposició al tió sembla que hi hem de posar al Pare Noel, o Santa Claus com solen anomenar-lo als USA. Aquest personatge té el seu origen a Anatòlia (Turquia) i es refereix a la figura de Sant Nicolau que va viure al segle IV A.D. Una de les accions que el van caracteritzar van ser el repartir presents a xiquets pobres de manera anònima. Tot i que no hi ha evidències clares de la seva existència si que hi ha països que l’adopten com a patró dels mariners ja que entre els miracles que se li atribueixen està el de salvar-los de les tempestes.
Aquesta és, pot ser, la figura més famosa de tots els Nadals des d’una perspectiva comercial perquè és, també, l’encarregada de portar els regals i d’aconseguir fer realitat els somnis del Nadal lligats, quasi sempre, a les bones obres i a afavorir a les persones que menys recursos tenen. Deixem per a una altra ocasió el debat de si la vestimenta del Noel és verda o roja. Sembla que seria més roja que no verda i que el color tindria més a veure amb la tradició religiosa Turca que no amb l’anunci de Coca-Cola al que se li atribueix, sovint, el canvi de color de la indumentària.
La tradició del Belen té el seu origen a Itàlia i és la reina Maria Amàlia de Sajonia, esposa de Carles III, la que fa el primer belen, a meitats del segle XVIII, al Palau del Buen Retiro amb figures que havien estat portades de Nàpols. Els Reig Mags formen part de d’aquesta tradició religiosa cristiana i també fan referència a portar presents, en aquest cas al nen Jesús, per celebrar el seu naixement.
Quan a l’arbre de Nadal podem trobar els seu origen en una tradició germànica relacionada amb la idea d’un arbre gegant que sostenia al món i a les seves branques la lluna, el sol i els estels, d’aquí que se li posin llums quan s’adorna. També hi ha una altra explicació que el fa provenir dels celtes que usaven els arbres per a representar les seves divinitats i coincidint amb el Nadal del cristianisme celebraven el naixement del deu sol i de la fertilitat i ho feien adornant un arbre.
Tot aquest recorregut per les diferents manifestacions que usem durant les festes del Nadal ens permetren veure que tenen una relació clara amb la natura i amb les estacions de l’any i també amb manifestacions religioses. En aquest sentit, les tradicions ancestrals es mantenen d’una o altra forma.
Des de la perspectiva de les tradicions catalanes, sense cap dubte, la del tió és la més nostra tot i que la podríem relacionar amb la de l’arbre dels germànics i els celtes i també amb la tradició turca de Sant Nicolau de donar regals als xiquets.
En quin moment adoptem més costums de les pròpiament nostres?, clarament en el moment en què els humans ens movem d’una part a l’altra del món i les costums i les tradicions es van mesclant. De manera clara ho podem observar a moltes cases on podríem trobar, el belen, l’arbre de Nadal, el tió i, durant els Nadals, apareixen els regals que els porta el pare Noel (amb les seves variants de noms) i les ofrenes dels Reis Mags.
Totes aquestes ofrenes, la societat de consum, les ha convertit en una cursa desmesurada de despeses que ja es consideren necessàries perquè, sinó sembla que no celebrem com cal les festes nadalenques. Què podem fer per a contrarestar tota aquest augment exagerant de consum?. Segurament no hi ha una sola resposta, però si que hauríem de fer un esforç per poder equilibrar la visió entre allò que ens cal i allò que ens volen vendre. Només així podrem contribuir a la sostenibilitat, no només de la nostra economia, sinó també del nostre entorn. Tenir més coses de les necessàries no sempre ens fa ni millors ni més feliços.
De la mateixa manera, a tot allò que li dèiem “esperit del Nadal” hem de tenir la precaució de considerar-ho més enllà dels quinze dies de festa i projectar-ho durant tot l’any. Els somnis i les il·lusions també hauríem de mantenir-los tot l’any tant si som grans com menuts. Somniar ens ajuda a tenir una vida millor i més feliç. Cap d’aquestes dues coses costa diners ni implicar consumir. Gestionem amb mesura la publicitat i la necessitat de les marques comercials per convèncer-nos que només comprant serem feliços.
Aprofito aquestes darreres paraules per desitjar-vos un bon Nadal i que no deixeu de somniar i, el més important, no oblideu que la felicitat neix dins i no en els centres comercials. Expliqueu-ho així als més menuts de casa i també als grans.
