HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNingú es mereix un final així

Ningú es mereix un final així

Aquest cap de setmana passat ,a Deltebre, un greu accident de trànsit ha posat fi a la vida d’una mare i una filla. Tornaven de Tortosa de fer una analítica a la mare; gairebé arribant a casa seva va succeir el dissortat accident que els va arrabassar la vida i que als familiars, amistats, veïnat i a molta gent ens ha colpit durament. Lourdes Casanova i Maria Lourdes Franch Casanova van marxar sense que ningú s’ho esperés. Com sempre, la mort ens agafa desprevingudes.

Darrerament, i pel fet de la gratuïtat de l’autopista, els accidents de trànsit, anomenats també catàstrofes silencioses, s’han incrementat de manera considerable (40 % segons fonts de l’Agència Catalana de Trànsit). El transvasament de vehicles de les vies convencionals a les ràpides que abans eren de pagament ha augmentat de forma alarmant la sinistralitat. Les xifres d’accidents de trànsit amb víctimes van reduir-se en un 25 % a l’any marcat per la pandèmia respecte de l’any 2019. Ens vam alegrar de la davallada, ara, però, tornem a estar amb l’ai al cor.

La covid-19 ha provocat moltes morts de gent que no s’han pogut acomiadar dels seus familiars; ha segat la vida de moltes persones grans que han mort soles i ni tan sols han pogut tenir un funeral on els familiars, els amics i amigues, el veïnat… els hagin pogut dedicar un moment per dir-los que els estimaven, demanar-los perdó per alguna cosa, aclarir algun dubte, desitjar tornar a veure’ls. En aquest cas, a més en els familiars rau el dubte i la malfiança de si, a la persona estimada, se li va fer tot allò que calia fer, després de veure la manca de material, la sobresaturació dels serveis sanitaris i funeraris, etc.

Amb els accidents de trànsit, el no adeu fa mal. L’instint natural del dubte i la malfiança, dels casos anteriors, dona pas a l’interrogant: per què? Per què hi ha gent que se’n va sense que puguem viure’n el traspàs i pair-ne l’adeu? Com pot ser que dir-se bon dia, bona tarda, bona nit, en creuar-te pel carrer en una població propera i estimada no pugui representar la mateixa cosa quan una persona arriba al final del seu camí?

Dir-se adeu hauria de ser el comportament més natural i humà; hauria de ser l’instant en què l’agraïment per una vida compartida assoleix el seu punt més àlgid. Hauria de ser el moment per entendre, i fins i tot aprendre, que la vida, tal com un dia arriba, se’n va, però que mai, mai, no ha estat en va. Dir adeu per darrera vegada genera un gran dolor; tanmateix, també es genera un guariment de l’ànima de la persona que marxa i de les persones que es queden. L’adeu es torna besada, carícia i mirada nova. Una vida embolcallada d’una pau nova que fa comprensible, fins a cert punt, que som terra i a la terra tornem.

Quan la mort fa acte de presència en la vida de les persones es generen unes actituds que demostren la manera com cadascú afronta aquest pas. Els antics rituals dels avantpassats es lliguen amb els nous ambients, tots ells tenen una mateixa funció: acomiadar, compartir, apaivagar el gran dolor que genera el fet de saber que mai més tornaran les besades, les abraçades i les complicitats d’aquells o aquelles que han marxat.

Totes i tots necessitem un comiat, tot el poble de Deltebre ha dit adeu a Lourdes i Maria Lourdes, però, malgrat tot, des de la desolació que genera la tragèdia, una pensa que ningú es mereix un final brusc i inesperat com el seu.

Rosa Queral Casanova
Rosa Queral Casanova
coordinadora de Iubilo-URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 73 = 79

Últimes notícies