Ja ha passat un any. I aquí som. Bé, no exactament. Només al nostre territori, 170 ebrencs ja no hi són. Com si durant l’últim any, cada mes, un autobús dels que tan acostumats estem a agafar per anar a Barcelona, amb 14 passatgers, tingués un accident, sense haver-hi supervivents. Us ho imagineu? Ho hauríem suportat? Doncs potser ens hauria resultat difícil i hauria tingut un gran impacte social a l’Ebre, però al cap i a la fi ho haguéssim suportat, per molt difícil que pugui parèixer. Perquè si alguna cosa ens han demostrat aquests últims dotze mesos és que ens adaptem a tot. Si m’haguessin explicat tot això fa un any, no m’ho hauria cregut, pensaria que és una broma o que això només passa a les pel·lícules de ciència-ficció. Que ens havíem de quedar confinats a casa, al municipi o a la comarca, però en canvi, si és per anar a un míting polític poguéssim anar on volguéssim. Que haguéssim d’anar amb mascareta pel carrer o a qualsevol altre lloc públic. Que s’hagi creat una vacuna tan de pressa, quan normalment s’ha tardat dècades. Un any veient els teus familiars a través d’una pantalla, teletreballant o estudiant en classes virtuals com si ho haguéssim fet tota la vida, rentant-nos les mans com si anéssim a entrar a quiròfan mínim unes deu vegades al dia.
Ara fa just un any començava un altre episodi de la monarquia espanyola, segurament pitjor que els anteriors. Enmig d’una pandèmia, les germanes del Rei se n’han anat a vacunar ves a saber on, sense esperar que els toqués el torn a Espanya, ja ho diem bé aquí ja: “Qui més corre, vola.” Tinc la sensació que d’alguna manera tots ens estem colant. Fa un any ens vam cansar de dir que tot això ens havia de fer millors persones, que ens faria ser més humans, però un any després continuo tenint la sensació que som igual de miserables que sempre, cadascú mira per si mateix, perquè qui més corre, vola.
