Mai tenim temps. Sempre anem de pressa cap aquí i cap allà perquè ho hem de fer tot i tenim moltes coses a fer. Mai tenim temps per parar un segon a pensar en general, en tot.
No sé si us passa com a mi o us surt innat, però, de tant en tant em va bé parar, deixar el que estic fent i pensar, però sense fer res més.
Quan faig això, el meu cap s’atura i em dona per pensar en les persones que estimo. Què deuen estar fent?: “Com es troba del costipat?” “Com porta les opos?” “Li haurà anat bé la reunió?”
Com diem a Imagina Ràdio, on treballo, de vegades va bé parar el “Pilot Automàtic” i deixar de pressionar el cap amb notes de premsa indesxifrables, talls d’àudio interminables, en el meu cas com a periodista, o inclús converses de whatsapp sense final.
Jo soc una persona molt autoexigent i perfeccionista, una combinació que, segons la meva psicòloga, explica per què moltes vegades, procrastino. Procrastinar em provoca, al final del dia, malestar per no haver complert els meus objectius o satisfet les necessitats pròpies o d’algú del meu entorn.
No sé si és normal, però aquest malestar se’m tradueix, crec, en egoisme -perquè clar, si en 24 h no tinc prou temps per mi, imagina’t per tu. Però a poc a poc m’he adonat que, si podem invertir 10 minuts fent scroll a Instagram o entretenir-nos amb un bucle de tiktoks, també podem parar un segon. Quan paro per un instant la meva vida, i deixo de ser el focus de les preocupacions, opto per pensar en la vida de les persones que m’envolten, per entendre-les i estar disponible per a elles, encara que no ho demanen.
Perquè interessar-se, preguntar o prestar ajuda sense que te la demanin també és un acte d’amor i per a mi, l’amor, ho mou i ho és tot.
