Vaig conèixer Leandre Amigó el 15 de novembre del 1993 a l’Ateneu Barcelonès. Tot i que no formava part del grup que presidia l’advocat Agustí de Semir, ens reuníem els dimarts a la tarda per a dinar i després, en alegre tertúlia, ja sigui en el jardí romàntic del mateix Ateneu o en una de les sales de conferències. Va ser molt amic de l’Artur Bladé, de la mateixa generació, tots dos van néixer el 1907. Per tant, no era estrany veure’ls parlar de les desgràcies de la Guerra Civil i dels exilis, tant interiors com exteriors.
Leandre Amigó era un home molt religiós, i no és cap tòpic si dic que ha estat una de les persones autènticament més humanes de les que he conegut. No solament va ser un bon escriptor; Salvador Espriu va parlar de la seva “magistral prosa catalana que gosaríem proposar com a modèlica”, tot i que avui està un xic oblidat. Sempre l’he comparat amb el nostre amic Xavier García Pujades, el qual, en les moltes conferències que feia a l’Ateneu, en va dedicar unes que portaven per títol Octogenaris que he conegut, avui tots desapareguts i que havien lluitat per la catalanitat en el període fosc del franquisme. Una d’aquestes va tenir com a convidat Leandre Amigó. Encara recordo la sala Pompeu Fabra plena a vessar d’un públic ansiós per veure la figura de l’humanista de Molins de Rei. Posteriorment Garcia va passar de les conferències a publicar un llibre -extraordinari- amb el mateix títol.
Tots els dimarts, i una vegada acabat el dinar, anàvem a fer el cafè al bar Velódromo del carrer Muntaner, per una senzilla raó, i no era altra que fer-ho amb la companyia d’Artur Bladé, en aquell moment amb una salut delicada i amb problemes de mobilitat, que hi assistia gràcies a l’amic Frederic Ribas, historiador i economista barceloní, que amb el seu cotxe l’anava a buscar al seu domicili del Turó Park fins al bar. Leandre Amigó, que va dedicar infinitat de retrats literaris no en va fer cap de l’Arbó, tot i que es coneixien i em va contar una anècdota, que, encara avui, quan la recordo em fa riure. Resulta -segons ell- que l’escriptor Agustí Esclasans, també, era molt amic del rapitenc, però “sempre estaven discutint, tot i que s’estimaven molt”.
M’ha vingut a la memòria l’amic Amigó aquests dies que se’n parla tant de la cura dels malalts per la covid i, sobretot, dels ancians, i perquè va donar arreu del país, moltes xarrades que parlaven del respecte que havíem de tenir cap a la gent gran, i fins i tot va publicar un llibre que portava per títol Elogi de la vellesa, que va rebre un premi per part de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Considerava que el món actual no tractava amb prou tacte la vellesa i que, tot i les cures que donava la Medicina, no era suficient perquè els ancians fossin feliços; abans havia de ser la família la que donés l’amor i el respecte que aquests mereixien i havia d’enfocar la presència del vell a la llar amb mentalitat integradora i que no quedés arraconat per les noves generacions; que s’aprofitessin de la saviesa i la pau interior que aquests ofereixen i que les noves tecnologies fossin un element d’ajuda i no de destorb; que el que realment comptava era la generositat i la voluntat de fer-los útils a la societat que molts abans havien servit i que fossin far i guia per als seus nets, quan aquests, en l’adolescència necessitessin els consells dels seus avis.
Leandre Amigó era una persona que apreciava molt, una persona amb molta sensibilitat per les preocupacions humanes. Ara, tants anys després, el recordo amb emoció i estima, al costat d’Artur Bladé, un altre gran home, que, també, en la seva senectut recordava un temps i un època que va destrossar i arrabassar una vellesa que el nostres país necessitava. Al costat de Xavier Garcia han format una tríada que ha rescatat de l’oblit, amb els seus articles i retrats literaris, tota una generació que va quedar sepultada per la guerra incivil.
