El company Santiago Vilanova, que és d’Olot, em cita en aquesta ciutat, i des de Barcelona, en cotxe (el seu,) em porta a la capital de la Garrotxa, que també és la seva, i una mica meva, perquè l’octubre de 1977 vam anar-hi a defensar els volcans dels seus depredadors, empreses madrilenyes, però, també, locals. Una llarga història que també té llibre, el seu: Salvem els nostres volcans (Curbet ed. Girona, 2017).
Allí m’hi trobo un altre company i col·lega de premsa, llibres i política, en Xavier Borràs, que de fa uns anys viu en una de les valls més estimades, la d’en Bas, d’aquesta antiga zona volcànica. Feia temps, potser quinze anyades, que no el veia. Em diu que està jubilat, però seguint la seva tradició de periodisme, literatura i política militant, la de la llibertat nacional i l’ecologisme més popular, continua fent-se’n un tip.
Ens abracem en senyal d’una amistat fraternal pels ideals compartits, i vigents, i ens disposem a participar, al Museu dels Volcans, en una sessió, presentada per ell mateix, dedicada a “El paper dels periodistes en la defensa de la zona volcànica”, en la qual també intervenen Domènec Moli, Ester Carreras, un servidor i, en primer lloc, Santiago Vilanova, que fa 50 anys, el 1973, des d’El Correo Catalán, va escriure que no tolerava més que uns espoliadors de greda continuessin emportant-se la pàtria de la seva infantesa per a augmentar el sector de la construcció, un dels més florents, tant amb Franco com ara.
En Borràs, en un moment determinat dels seus vint anys, el 1976, també va dir “no”, com ens cantava Raimon, i es va afegir al Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya, que acabàvem de crear. Amb els seus germans Enric i Gabriel venia d’una família del catalanisme derrotat, però no vençut del tot, durant la Guerra i la Dictadura, que van viure, resistint, els seus pares Enric i Carme, tota una història filial, feta també de fidelitats a la llengua, a la terra paterna gandesana i a la història i cultura catalanes.
Des de llavors vam confraternitzar i, amb el nostre Germà Gran olotí vam participar en tots els saraus possibles: de Nacionalistes d’Esquerra a Els Verds- Alternativa Verda, de la Universitat de Prada a qualsevol racó del país, de la revista Userda al Diario de Barcelona (1983-1984, amb Vilanova de director) i, en fi, de l’Avui al Tele/Expres i, entre d’altres, del Canigó (amb els recordats Xavier Dalfó i Isabel Clara-Simó) a El Triangle (amb Jaume Reixach, sulfurós i sulfurat i martell de convergents, començant pel seu president).
Amb el seu germà Enric, Xavier va fundar i dirigir, als anys 80, el setmanari El Llamp, que ja es publicava a Gandesa abans de la guerra. I van crear una editorial amb el mateix nom, amb molt de predicament entre els desnonats pels Pactes de la Moncloa, Constitució i Estatut, entre els quals, i en primer rengle, el gran Joan Oliver (Pere Quart), que Xavier va fer parlar “tal com raja” en un llibre -entrevista memorable, el 1987.
Va ser autor, també, d’altres treballs editats, com Manduca atòmica (1984), dedicat al serial d’Ascó, tan a prop de la seva Gandesa familiar. I jo el recordo, l’agost de 1980, en aquesta mateixa capital de la Terra Alta, quan per allí passàvem, amb la Marxa Antinuclear de Catalunya, mig centenar de joves que no en teníem prou amb el sofregit claudicant que ens servien.
Per si no fos prou, Xavier Borràs i família van animar la Comissió de la Dignitat (Papers de Salamanca, amb el viatge que vam fer-hi el 2002, crec) i l’Assemblea Nacional Catalana. Director de la segona etapa de la revista Userda (2004-2006), a partir de 2008 va fundar i dirigir el periòdic digital ecologista Ecodiari, alhora que, a través del tortosí Ricard Salvat, editava la revista Assaig de Teatre, coordinava el web de Nació Digital i difonia els continguts de la Cooperativa Integral Catalana.
Un exhaustiu treballador cultural, polític i social. Coincidència o no, els seus pares van tenir-lo -com al Nen Jesús- un 25 de desembre, de 1956.
