Com que vaig veure que a Benifallet feien un Festival de Poesia, anomenat Un-i-vers, allí que vaig acudir, acompanyat des de Móra d’Ebre -on havíem celebrat els 40 anys de la creació del CERE (Centre d’Estudis Ribera d’Ebre)- per Josep M. Escoda, que manté el noble objectiu de recuperar i fer restaurar el Balneari de Cardó, tancat des de 1967.
El primer poeta que trobem, en arribar al poble (ben posat al costat de l’Ebre), és Josep Lluís Villa, capdavanter radiofònic del Grup Ebre, que ha publicat recentment el llibre Lo que tengo. Li pregunto: “On es fa tot això de la poesia?”. Ens diu que anem a la plaça de l’Església, on hi ha el centre de distribució dels recitals i espectacles, i que allí ens diran.
Quan es tracta de poesia, música, teatre i cançons, sempre s’acaba trobant Artur Gaya en la cuina organitzativa, que m’abraça com Moisès devia abraçar les Taules de la Llei al Sinaí. Ens diu que anem al Calvari, on hi ha l’Ermita de Dalt, culminant les dotze estacions. Allí havíem de ser crucificats, poèticament, per Tomàs Camacho, a base de haikus japonesos.
Amb l’amic Escoda enfilem les escales al Camí del Gòlgota, acompanyant en petita processó pels carrers l’autoorquestra manual del músic Jordi Martí, de Cambrils. Moment emotiu, estil Fellini, amb la gent sortint als balcons florals de Benifallet: “Que ha arribat la Festa Major?”.
Era la Festa Major de la Poesia, amb la Bellesa, Veritat i Bondat que porta incorporada, i amb elements de Caça Major Poètica, com Enric Casasses, els tortosins Josep Ramon Roig i Andreu Subirats, i el mateix Tomàs Camacho, natural de Ponferrada, León, 1960, amb estudis a Manlleu i a Tarragona – magisteri, llicenciatura en Geografia i Història- i establert des de 1992 a Alcanar (formant família amb la filòloga Àngela Buj), on ha impartit classes de Llengua i Literatura Castellana a l’Institut Sòl-de-Riu, i on ha desplegat –a més d’una obra poètica i crítica més que notable- una explosiva activitat d’anàlisi i difusió dels fets culturals, històrics, poètics i pedagògics a les comarques de l’Ebre, de Castelló i del Camp de Tarragona, on va viure en els seus temps universitaris, i on col·laborà a fundar el col·lectiu poètic Mediona 15, que es reunia, si no erro, en un bar del carrer Santa Anna, davant del Museu d’Art Modern de Tarragona.
De manera que, al capdamunt del Camí del Calvari, entre xiprers a banda i banda, retrobo Tomàs Camacho, aquest xicot que quan veu algú que coneix, i que reconeix, se li il·lumina la cara amb un somriure de collidor de taronges, tan habituals a les terres on s’instal·là.
Mentre ens estava alliçonant –a la vintena que érem allí- sobre l’art poètica japonesa dels haikus (tres versos amb 4-6-4 síl·labes), jo tractava de recordar els retrobaments que havíem tingut ja deu fer trenta anys: dinars d’homenatge a Gerard Vergés, a la vora d’Alcanar i a Cambrils; participació, a Amposta, en el Moviment de Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre; assistència a tantes manifestacions populars en defensa de la nostra terra –i del mar-, amb aquella cercavila per Alcanar, amb fanfàrria musical, vestit com anava Tomàs de dignitat episcopal, protestant pels atemptats –sísmics, humans, econòmics i ecològics- que van suposar els terratrèmols de la plataforma de gas Castor, ideada –amb els ministeris socialistes- per l’inefable especulador immobiliari Florentino Pérez.
Darrerament, deu fer un parell d’anys, el retrobament a la Facultat d’Ensenyament, de la URV, en l’homenatge de jubilació de l’historiador i catedràtic Antoni Gavaldà, de Vallmoll (Valls), gran especialista en sindicalisme agrari. I fa pocs dies, les hores de Benifallet, passades amb Lo mestre-poeta canareu (Ed. Petrópolis, Ametlla de Mar, 2020), que el 2019 va rebre el premi Mèrit de les Lletres Ebrenques, que concedeix l’Ajuntament d’Amposta i la Biblioteca Sebastià Juan Arbó.
