Josep Miquel Martí Rom (Barcelona, 1950) prové de Cal Panadero, de Mont-roig del Camp, la pàtria adoptiva de Joan Miró, que la pintà del dret i del revés, de forma figurativa i desfigurada en la seva etapa surrealista, uns quadres que culminaren en la cèlebre tela La masia (1922), apoteosi mística i rural d’un món humà i natural que vibrava en la seva máxima intensitat.
Totes aquestes realitats ja foren més que suficients perquè, en la seva joventut estiuenca a Mont-roig, Martí Rom s’interessés per aquell home que, també els estius des de 1911, pintava al Mas Miró, després d’haver caminat corrent, de bon matí, pels caminals que duien a la platja de la Pixerota, on s’asseia a la sorra, talment un Buda, i s’imbuïa del silenci, de la fressa del mar i del vent que agitava els canyars.
Martí, enginyer industrial en una gran companyia de cotxes, ara jubilat, ha estat, igualment, home de cinema independent i alternatiu, amb diversos documentals sobre Miró, el primer dels quals (el 1979, des de Mallorca on residia el pintor) en col·laboració fotogràfica de la seva esposa, Glòria Alsina; investigador de la història de Mont-roig, que ha anat publicant, des de 1985, a la revista local Ressò mont-rogenc, i, tant com tot això, i sobretot, rastrejador dels passos vitals i artístics de Miró, de 1911 a 1976, quan s’acomiadà de la cèlebre masia que l’havia acollit llargues temporades durant tots aquests anys.
Tot aquest arsenal desembocà en tres grans llibres (més de mil pàgines en conjunt) sobre l’itinerari del pintor, publicats per Arola editors, de Tarragona: Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929), ed. 2012; Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983), ed. 2018, i Miroia Miró Mont-roig, ed. 2022.
Martí Rom s’afegeix, així, amb aquesta feinada, preciosista com una catedral gòtica, al llistat eminent de tractadistes de Miró: de Gasch, Foix, Cirici, Vicens, Perucho i Giralt-Miracle, entre d’altres, als francesos Jacques Dupin i Yvon Tallandier, als qui vaig conèixer a París, el 1974, el darrer dels quals em confessà que la coneguda frase de Miró: Je travaille comme un jardinier, va dir-li a ell.
Per si no fos prou, Martí Rom, Glòria Alsina i altres, amb Miquel Anguera, alcalde entre 2003 i 2007, posaran en marxa el Centre Miró, a l’Església Vella de Mont-roig, per on van passar milers de persones fins al 2018, quan l’alcalde Fran Moranxo (PSC-PSOE), que ho és també ara, va decidir tancar aquella exposició permanent, molt didàctica i perfectament il·lustrada, per obrir l’accés als espais exteriors i de la casa del Mas Miró. Una decisió contestada pels qui havien treballat intensament en l’estudi i divulgació de l’artista, començant per la gran festa d’homenatge que el poble li tributà l’abril de 1979.
M’hauria agradat ser-hi. En aquella època, la gent d’aquell paisatge del Baix Camp, sobretot la seva pagesia, es manifestaven contra els pous il·legals que s’obrien per abastir d’aigua la Refineria de Tarragona. Començava la desfiguració real -no només pintada- del paisatge que inspirà aquell home que, quan viatjava a París, duia a la butxaca de l’abric una garrofa del seu estimat Mont-roig, on tot començà per ell.
