Hi ha paraules i conceptes que no es troben al diccionari, ens haurem de posar d’acord per anomenar-los i estalviar-nos d‘aquesta manera la descripció del significat, la representació mental de la realitat. Sergio del Molino explica a La Hora Violeta com el trauma, el patiment , el dolor immens i la ferida que mai cura quan uns progenitors han de viure la mort d’un fill, ha fet impossible que se’ls pugui anomenar. Sense arribar al punt dramàtic de Del Molino, m’he passat una setmana buscant al diccionari la manera d’anomenar a l’individu que assisteix per última vegada a un esdeveniment sense ser conscient que no es tornarà a repetir en el futur. No m’he n’he sortit, jugant a les paraules havia anotat idolorfe, inconstacle, sabinadeu. I és que la nit del 27 de setembre Montju8ïc sonava a comiat.
Un Joaquín Sabina elegant, lent de moviments, pausat en la dicció i acompanyat d’absències cridaneres -Olga, Pancho i Serrat-; pujava a l’escenari del Sant Jordi, molt probablement, per últim cop. Quatre anys més tard, i sense esperar a la presentació del seu últim treball, venia a dir adeu als i les incondicionals d’abans i d’ara, a les tres generacions -quasi quatre- que l’hem gaudit durant quatre dècades de carrera.
Posar-me aquí a explicar detalls del concert i del repertori seria una pèrdua de temps i d’espai imperdonable. Deixeu-me dir només que va ser un repàs biogràfic complert, amb tots els hits habituals que Joaquín mai ha deixat de tocar en directe, i un petit gest de complicitat a la gent que ja tenim una edat: Mentiras piadosas, Cuando aprieta el frío i Pastillas para no soñar. La resta ja ho sabeu, ovacions amb el pavelló dempeus, declamacions arrossegades, èxit de públic i crítica, i més d’una llàgrima nostàlgica.
Alguna vegada ho havia deixat escrit entre les meves notes de lletraferit; Sabina convoca un aplec intergeneracional a la muntanya màgica, és un retrobament que inclou avis, pares i mares, fills i filles i últimament, alguns nets. A les darreries del segle passat, aquelles sessions catàrquiques tenien aires més taurins i “monumentals”, si la climatologia era adversa sempre hi havia l’alternativa del pavelló al carrer Lleida. Amb el temps les famílies creixen i es multipliquen, cada cop més extenses, cada cop més reconstituïdes. Ja a finals de segle, els rituals “sabineros” es traslladen a la muntanya olímpica, tot deixant enrere una Monumental que havia estat el quilòmetre zero del viatge iniciàtic.
Dimecres m’acompanyen l’amic Rallo i l’amiga Lidia Saura- el fet de ser una adversària política ens uneix més en la fe sabinera-. Malena s’afegeix a la festa en temps de descompte, com sempre, practica la incondicionalitat de l’última hora. Entre les nostres absències notem la de Charly, el seu pare no el deixa venir tot i tenir l’entrada i el sopar pagat. En el seu cas, es prioritza l’assistència a classe de l’endemà com a presa de decisió unilateral per part dels progenitors. Me consta que Charly no n’està d’acord, s’haurà de conformar amb la samarreta commemorativa. El que deia, les quatre generacions que expliquen el pas d’un segle a l’altre.
Els de l’última setmana de setembre són concerts que tenen l’aura de ser els últims d’un cicle que, el geni d’Úbeda ha fet durar “Contra todo pronostico”, més de quaranta anys. Els clarobscurs d’un personatge tan polièdric com Sabina no poden fer ombra a un llegat poètic que ha de seguir creixent.
“Ojalá que volvamos a vernos…”
