Sí, encara el monument

Penso que, en certa manera, em pertoca fer unes  apreciacions a l’article de Sisco Lahosa, aparegut al setmanari l’ebre el 30 de març amb el títol Re…què?, en el qual reflexiona i exposa el seu parer sobre la reinterpretació del monument de la batalla de l’Ebre. Un article que (com no podia ser d’una altra manera) ha tingut molt bona acollida en els sectors que proposen la seva retirada, i que el ponderen com un pensament clar i contundent.

Doncs bé, d’historiador a filòsof. Compro allò que diu sobre el concepte de reinterpretació. Les coses són com són i soc, com ja he manifestat en moltes ocasions, del parer que el monument de la batalla de l’Ebre enmig del riu és un monument franquista, amb una evident càrrega ideològica que identifica el promotor. Per tant, crec que no és un argument massa nou. Ara bé, un cop dit això, anem per parts en l’anàlisi del que en aquell article es diu.

El concepte reinterpretar no sempre vol dir un canvi de maquillatge, pot senzillament variar (reinterpretar) la càrrega argumental. Si en el seu moment, com s’ha dit, volia ser un homenatge i una justificació al règim dictatorial, ara pot ben bé ser  allò que s’exposa al final d’aquell l’article, un testimoni que ajudi a recordar un passat, perquè no hi ha pitjor que la desmemòria. Crec que amb això també estem d’acord. La diferència és que el Sr. Lahosa defensa una museïtzació i jo soc partidari que han de ser les mateixes ciutats les que han d’atresorar i mostrar, en el seu context natural, precisament els seus vestigis històrics, la seva memòria.

Altrament, en reubicar els elements urbans, els desnaturalitzem i creem nous espais artificiosos no sempre fàcils d’interpretar.

A aquest argument de preservar in situ els elements (plaents o enutjosos del nostre passat), l’articulista argumenta que som a un espai públic i tothom s’hi ha de sentit a gust i no tenir elements que creen ni divisions ni enfrontaments. Totalment d’acord si, està clar, sempre respectéssim aquest principi bàsic, però crec que precisament aquesta no ha estat la tònica que hem viscut i vivim en els darrers temps quan s’han utilitzat espais públics amb símbols que representen només una part de la ciutadania.

Tornem a la reinterpretació. Vull recordar que aquest no és un fenomen estrany en el decurs de la història. M’atreviria a dir que justament és un dels motors del canvi i de l’avenç de les cultures. Sense anar més lluny, com bé se sap, el cristianisme va saber reinterpretar nombrosos costums, elements i estructures del mon pagà i els va incorporar “reinterpretats” al nou concepte cristià. I així ha passat nombroses vegades. La història, afortunadament, no sempre ha fet taula rasa i aniquilament total dels vestigis materials del passat. Respecte dels símbols, també han estat mutants. Serveixi d’exemple el mateix controvertit símbol de l’àliga que adquireix significats diferents segons l’època, el lloc i la seva utilització. Es un símbol polifacètic, emprat no només pels imperis sinó també per les religions.

Una altre petit matís al seu argumentari. La Llei de la memòria del 2007, a la qual sovint fa referència com a raó de pes, té, respecte a la retirada de símbols franquistes una excepció (article 15.2) quan en l’element en qüestió s’hi poden defensar raons artístiques i arquitectòniques, com  és el cas del monument. Cal dir-ho tot. El monument fins fa ben poc era un element catalogat perquè, se sobreentén, complia una sèrie de requisits. La descatalogació exprés només hauria pogut fer-se honestament si els valors pels quals va estar catalogat han deixat d’existir. Això no ha passat i, per tant, això no quadra.

Finalment, si s’ha vist una certa ambigüitat en la definició de la reinterpretació del COREMBE és perquè aquesta, lògicament,  no s’ha precisat. De fet, fou l’Ajuntament de Tortosa l’encarregat de presentar les propostes de reinterpretació, que haguessin pogut ser des de un simple gir de guió argumental a un capgirament integral, tot passant per un cert “maquillatge”, però aquest debat ni aquestes propostes no es posaren mai sobre la taula. I nosaltres, incauts, pensàvem que, encara que lentament, s’estava fent la feina.

El que volem des de COREMBE és senzillament que es miren les diferents opcions i que no s’abandoni el compromís adquirit i referendat en una consulta pública.  Ara, però, l’urgent és evitar que es desmantelli el monument perquè, si no, res no tindrà sentit. En la línia de la mateixa ambigüitat que se’ns critica li preguntaria,  Sr. Lahosa, si ja hi ha previst com serà aquesta pretesa museïtzació o també estem en una indefinició? Pot passar que els elements indultats únicament s’abandonin en un magatzem, en el millors dels casos? Si realment hi hagués interès per museïtzar-ho ja hi hauria un projecte en ferm, igual que si hi hagués intenció clara de la passarel·la alternativa hi hauria un projecte sobre la taula.

És molt versemblant que, en desmantellar-se el monument, tot ell i els seus elements es perdin en el forat del temps. Així oblidarem  el franquisme com si mai hagués passat (crec que això també és una forma de  blanqueig) i alhora haurem perdut un element monumental  que, ben gestionat,  seria un actiu patrimonial i turístic  de primer nivell, d’una  ciutat que sistemàticament va deixant enrere i va perdent els seus valors i la seva potencialitat.

Albert Curto
Albert Curto
Director de l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Ebre
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 47 = 51

Últimes notícies

-->