Sorolls del passat

Quan erem xiquets, el primer rellotge de polsera el regalaven en fer la primera comunió. Era segurament un dels regals més bons que et podien fer junt a la cadena i el crucifix d’or per als nois o la medalla de la mare de Déu per a les noies. No obstant, tret de les primeres setmanes,  poc temps després, el rellotge es guardava en un calaix de casa. Justament, en ser tant preuat, les mares volien preservar-lo i guardar-lo per als dies de mudar. Sabien que amb els jocs del carrer la vida útil del rellotge era més aviat limitada. Però no calia un rellotge per saber l’hora, més o menys, en que et trobaves. Hi havia una sèrie de rutines impertorbables que marcaven el curs del dia al poble. El primer era el soroll del motor de les barques de pesca en fer-se a la mar. Els motoristes arrancaven el motor moments abans que el patró donés l’ordre de salpar. Navegaven fins al punt de concentració de totes les barques on s’havien d’esperar obligatòriament, l’hora en que oficialment podien fer avant. Sortir abans estava penalitzat i era motiu de sanció. Així, com si fora una de les curses de cotxes de formula 1, les embarcacions anaven arribant al límit de la línia imaginaria que no podien traspassar. En ser l’hora, es feia una senyal que indicava que ja podien anar a pescar. Llavors, les revolucions dels motors pujaven al límit i tots els patrons miraven de fer la millor maniobra per ser els primers en arribar al calador. L’estrèpit de les desenes i desenes de motors a ple rendiment, trencaven el silenci de la nit a cada carrer, a cada racó del poble. Aquella bramor sorda durava una bona estona. De mica en mica, s’anava esmorteint a mesura que les barques s’anaven allunyant i endinsant-se en la foscor de la mar. Segurament al poble tothom estava acostumat i ningú feia cas d’aquell rebombori. Només aquells que per algun motiu no podien dormir, eren testimonis que una nova jornada estava a punt de començar.

A les vuit del matí, puntual, sonava la sirena de la fàbrica Cros. El complex estava situat a la part sud del casc urbà, al costat de la carretera Nacional després del pont de “Bitxac” que creua el barranc del mateix nom o també anomenat de l’Aiguassera. La sirena de la Cros semblava aquelles que avisaven a la població durant una guerra abans de produir-se un bombardeig. Marcava el canvi de torn a la fàbrica: a les vuit del matí i a les dues de la tarda. Sonava fort, molt fort i era perfectament audible a tot el poble

Seguint amb els sorolls que ens marcaven el decurs del nostre dia a dia hem de parlar d’una altra sirena. A les nou del matí sonava la del col·legi, que avisava als més ressagats que estaven a punt de començar les classes i que s’havia d’organitzar “la fila”. La sirena tornava a sonar en finalitzar l’hora del patí, a les dotze per anar a dinar, a les tres de la tarda per re-emprendre les classes  i a les cinc per acomiadar la jornada. La sirena del col·legi no sonava tant fort com la de la Cros, però lo suficient per poder ser escoltada a bastanta distància del col·legi.

Un dia entre setmana -crec recordar que els dimarts- a la una del migdia s’escoltaven les explosions de la cantera de la fàbrica de ciment. Sonaven com un tro sec, potent.  Cemenmar, que així es deia la fàbrica, havia estat inaugurada oficialment el 26 de novembre del 1968 pel ministre Gregorio López Bravo. Entre el reguitzell d’autoritats també figuraven el Governador Civil de la província, José Antonio Serrano i el governador militar, el general Rafael Martínez Anido, fill d’aquell militar, que amb tanta crueltat havia reprimit als militants obrers catalans als anys vint del segle XX. Eren uns instal·lacions modernes amb port propi. La producció era de les més importants de tot l’Estat. Així ho posava de manifest la rapidesa amb que s’anava fent gran el forat que a la serralada del Montsià deixava la cantera d’on s’extreia la matèria primera per a fer el ciment.

I finalment, pel que fa als sorolls, cal citar la carretera Nacional 340. Passava pel centre del poble, creuant-lo de punta a punta. Es podia saber si era aviat o tard, pel nombre de vehicles que transitaven. A les hores centrals del matí i de la tarda, era inacabable la rua de vehicles -sobretot camions- que dificultaven fins i tot el pas els vianants d’una vorera a l’altra. Però el trànsit era molt menor, per exemple, a l’hora de dinar. I pràcticament inexistent havent sopat. A les cases que donaven a la carretera, a l’estiu, quan s’havien d’obrir les finestres a causa de la calor, la situació s’agreujava encara més. El soroll dels motors i els fums eren insuportables. Clar que aquest era un mal menor, al costat dels accidents i els atropellaments mortals, que de tant en tant es produïen. Les mares sempre advertien als fills que no anessin a jugar prop de la carretera i que no creuessin quan anava a parar la pilota amb que jugaven a futbol.

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 61 = 66

Últimes notícies