HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catTot allò que hem perdut

Tot allò que hem perdut

Sala d’estar d’un pis petit d’estudiants. Joana, 25, llegeix atentament la premsa en el seu telèfon mòbil. Una llàgrima li recorre la cara deixant un lleu rastre en el seu maquillatge. S’escolta el soroll de la porta d’entrada. Cinta, la seva parella, irromp en l’habitació mentre la Joana s’eixuga la cara. La seva estimada li fa un petó als llavis i, en apropar-se, veu la vermellor dels seus ulls.

Cinta (preocupada, perquè la Joana no és de llàgrima fàcil) : Què et passa, amor? Has rebut una mala notícia?

Joana: Ploro per tot el que hem perdut. Mira, seu al meu costat. Veus? Aquesta parella de joves d’Armènia s’ha suïcidat, en plena joventut, com nosaltres, perquè rebien constants insults i amenaces per la seva condició sexual. Es van fer un petó davant la càmera, que els ha immortalitzat, i van saltar al buit.

Cinta: Sí, ho he llegit. Sembla mentida que, després de tants segles, la humanitat no hagi après a respectar-se i a estimar-se més. Nosaltres tenim sort…

Joana: Sí, de moment, però qualsevol dia podem creuar-nos amb un grup de xenòfobs i entrar a formar part de les estadístiques cada vegada més altes d’agressions per aquest motiu. I mira aquest altre article: cada hora moren cinc persones esperant l’ajuda per la dependència. Cinc persones cada hora! Com el teu iaio o la meua iaia. Això són 120 persones al dia. Homes i dones que han treballat tota la vida, que han complit amb els seus impostos per a què nosaltres tinguem hospitals, carreteres, escoles… i quan es fan grans no poden pagar qui els cuidi o la llum i el gas. (Una gota torna a desprendre’s del seu llagrimer. La Cinta li eixuga amb tendresa). 

Cinta: No ploris, dona, que no puc suportar veure’t així.

Joana: No pateixis, només ploro pels altres. Tu i jo estem bé, tenim el que ens fa falta, però fins quan…? Qui els havia de dir els ciutadans d’Ucraïna, fa un any, que haurien d’anar al front, amagar-se en búnquers per no morir, abandonar les seves llars sense data de retorn… Quan ma iaia m’explica que de menuda van viure una situació similar em fa molta pena però, fins ara, m’ho mirava des de la distància, amb el convenciment que havíem avançat, que quelcom així no es tornaria a produir.

Cinta:  Va, dona, deixa de pensar en tot allò que hem perdut i comença a planificar tot el que ens queda per fer. Com diu la meva mare, quan em veu depre, si un problema no té solució no et preocupis i si en té tampoc.

Joana: És fàcil de dir. I si té solució però no sabem quina és?

Cinta: Doncs lluitarem per trobar-la. Constantment hi ha manifestacions a tot el món per reivindicar drets que s’estan perdent, per demanar canvis en les polítiques mediambientals, sanitàries… Fins i tot hi ha persones que hi arrisquen la seva vida, com a l’Iran. Potser no estem aconseguint massa cosa, però està clar que si no ens movem tot anirà pitjor. Així que, aixeca’t, eixuga’t les llàgrimes, sortim al carrer i posem el nostre granet d’arena a fer el món millor. Hi ha molta gent a qui podem ajudar encara que només sigui amb gestos senzills. I vivim la vida, que encara ho tenim tot per guanyar!

Marta Tena
Marta Tena
Escriptora i professora de secundària i de la URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + = 10

Últimes notícies