Fa un parell de mesos, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, van programar un acte cultural que consistia en la presentació d’un llibre de temàtica jueva: Este pueblo Israel: el significado de la existència judía, de Leo Baek, a càrrec de Juan Agustín Blasco, el seu traductor; i que organitzava l’Associació Call Jueu. No és el primer llibre que s’edita recentment sobre judaisme. Avui, que en determinats països europeus, de vegades, lamentablement, hi ha manifestacions antisemites. Això coincideix amb la publicació de nombroses obres que relaten la diàspora que han hagut de suportar a través del a Història.
La memòria del poble jueu, ja sigui de l’holocaust o de les fugides, queda reflectida en molts llibres, que són un cruel testimoni de les calamitats, indefensions i els infortunis que han sofert, i aquestes obres poden servir de lliçó per a les noves generacions. Hi ha hagut, també, una sèrie de factors històrics, econòmics i culturals sobretot, en què els jueus mai han tingut una època d’obscurantisme, com ha passat en altres civilitzacions. Després de la destrucció del seu país van anar, primer, a l’Orient, en aquell temps més civilitzat que Occident, i mil anys després, quan es va apagar aquell focus, es van traslladar definitivament a Occident. L’ànima espiritual del judaisme es mantindrà en els països del món més evolucionats des del punt de vista cultural, i aquest punt de vista és el que farà que grans escriptors donin a conèixer obres literàries que il·luminaran Occident (Saul Bellow, a Xicago, Gregor von Rezzori, a l’actual Ucraïna i Walter Benjamin, a Alemanya; per posar tres exemples prou coneguts). Una de les constants de la cultura jueva és la passió de molts dels seus personatges per la literatura, en què es poden reflectir actituds, intencions i, per damunt de tot, l’amor pels llibres.
Avui portem als nostres lectors tres escriptors jueus que tenen com a denominador comú el riu Danubi, que voreja les seves ciutats de naixença: Stefan Zweig (Viena, 1881), Elias Canetti (Ruse, Bulgària, 1905) i Mihail Sebastian (Braila, Romania, 1907).
Stefan Zweig és el més conegut de tots tres, i en les seva obra Mendel el de los libros relata la història d’un llibreter de vell, probablement el llibreter de ficció més conegut de la literatura europea del segle XX -que passa la seva vida en un cafè de Viena. És un home estimat, tant per l’amo del cafè com per la clientela, però un dia és enviat a un camp de concentració acusat de col·laborar amb els enemics de l’Imperi d’Àustria-Hongria. Un tràfic i colpidor relat sobre l’exclusió i el racisme a l’Europa de la primera Guerra Mundial. En el seu món solament els llibres l’ajuden a sobreviure, i quan els hi requisen es posa violent; i els sofriments que durant dos anys va haver de suportar el porten pràcticament a la demència. Finalment, el narrador diu que els llibres només s’escriuen per amor a les persones.
Elias Canetti, descendent de sefardites castellans, tot i no ser tan conegut com Zweig, és una de les grans figures de la literatura del passat segle. El Premi Nobel concedit el 1981 va donar a conèixer un escriptor que en la seva vida resumia la tràgica història del maleït segle XX. La seva novel·la Auto de fe descriu el període d’entreguerres i una Alemanya a punt de caure en un cataclisme que desembocaria en la Segona Guerra Mundial. El seu món és una biblioteca amb 24.000 volums, i Peter Kien, “un pervertit dels llibres”, segons Vargas Llosa, es considera ell mateix un “Home Llibre”. Només quan s’immola i la seva biblioteca acaba en una immensa foguera comprenem la metàfora del que ha de venir amb els camps d’extermini i els forns crematoris amb els nazis, on van morir sis milions de jueus. “Cuando por fin las llamas lo alcanzaron se echó a reír a carcajadas como jamás en su vida se había reído”.
Mihail Sebastian (pseudònim de Iosef Hechter) es considerava un home del Danubi i no va acceptar mai cap etiqueta que l’identifiqués amb la política. Seva és la frase: “Nunca he tenido miedo de persones ni de coses, sinó únicamente de señales y símbolos”. El títol de la seva novel·la Desde hace dos mil años està basat en el còmit de l’amic del narrador, Sam Winkler, que fuig de Romania i se’n va Haifa per a trobar una nova vida; i el narrador li diu: “Dos mil años no pueden suprimirse con una partida”. Però un dels personatges entranyables de l’obra és el llibreter Abraham Sulitzer, al qual coneix en un tren i que és un jueu errant, comerciant de llibres i un excèntric erudit: “Piensa un momento y dice con precisión el nombre y la dirección de un rabino que pueda explicar la gran disputa sobre el talmud de Barcelona de 1240 o el de Tortosa de 1413”. El narrador el visita a casa: “Libros, sólo libros. He visto a gente hablando con su gato, con su perro. Abraham Sulitzer habla con los libros”.
El riu blau i romàntic que va inspirar Johann Strauss mai va ser un plàcid vals per a Zweig, Canetti i Sebastian, un Danubi que va ser testimoni de la diàspora jueva per a buscar terres millors… que no han arribat mai.
