HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catTres economistes ebrencs

Tres economistes ebrencs

Aquests tres economistes formen part de tres generacions, sorgides de l’agre d’aquesta terra del sud, que van intervenir, en els seus temps respectius, en l’evolució i desenvolupament socioeconòmic de la República, amb Francesc Cambó

De vegades penso en els que ja no hi són, però que han estat, com els economistes Lluc Beltran (Alcanar, 1911- Madrid, 1997) i Josep Subirats Piñana (Tortosa, 1920- Barcelona, 2017) i, associant-lo amb ells, tinc ben present un altre professional del temps d’ara i també d’aquestes terres, Josep M. Franquet Bernis (Tortosa, 1950) -economista igualment, però també enginyer agrícola i industrial, home de variats sabers, poeta i director i editor a la UNED de Tortosa-, que el gener pròxim repica els 70 en el campanar de la seva vida. Vaig tenir tracte amb els dos primers i del tercer es pot dir que som amics i jo, ben segur, devot admirador del seu caràcter, de la seva obra i del seu activisme informat sobre l’evolució hidrològica, hidràulica i hidrogràfica de l’Ebre, del qual és un especialista consumat. Només cal recordar -entre tants- el seu llibre Con el agua al cuello, en què fa una inacabable radiografia sobre l’estat -terminal?- del nostre riu i de tot el que significaria una nova detracció de les seves aigües.

Aquests tres economistes formen part de tres generacions, sorgides de l’agre d’aquesta terra del sud, que van intervenir, en els seus temps respectius, en l’evolució i desenvolupament socioeconòmic de la República, amb Francesc Cambó (i posteriorment del franquisme, com és el cas de Lluc Beltran, amb els plans de desarrollo), i ja en temps de transició política (1975-1980), els casos de Josep Subirats (senador de l’Entesa dels Catalans per Tarragona) i de Josep M. Franquet, que participà activament, des de 1973, en la campanya contra el transvasament de l’Ebre a Barcelona, que orquestraren els tecnòcrates dels últims anys de Franco (el trio López Bravo, López de Letona i  López Rodó).
Amb Lluc Beltran només hi vaig conversar una vegada, a la Ràpita, gràcies a Eduard Sánchez, que me’l presentà i assistí a l’encontre. El vaig trobar un home molt sensat i equànime, disposat a precisar el seu liberalisme humanista, és a dir, tot el contrari d’aquest neoliberalisme que, des de Reagan i Thatcher, els anys 80, s’ha imposat arreu del món. En el seu llibre -també entre tants- Historia de las doctrinas económicas (Ed. Teide, 1960, reeditat diverses vegades) es precisen aquestes característiques i la manera raonable de resoldre el conflicte entre capital i treball.

Com a secretari que va ser de Cambó, disposava de tota la Col·lecció Bernat Metge, els savis grecs i llatins dels quals, sens dubte, devia extreure el seu seny econòmic. Tinc alguns llibres seus, vam cartejar-nos i ja m’agradaria haver estat a les tertúlies que feia amb l’Arbó, en Lluís de Montsià, en Carles Sánchez Pastor i l’editor Josep Janés i Olivé, a Barcelona i la Ràpita. Temps passats per sempre.

Amb Josep Subirats Piñana vaig relacionar-m’hi més. Als 17 anys, el 1937, ja era director del diari republicà tortosí Pueblo -catalanitzat després-, era un marcelinero (de Marcel·lí Domingo, ingressat com ell a ERC), va fer la guerra, entrà a la presó de Pilats, a Tarragona, de la qual sortí viu de miracle, i tot això -com de la resta de la seva vida- ho narra en uns llibres que són memòria viva d’aquells anys.

Després, durant la transició, es va fer del PSC, convençut  que seria -com va ser- la força política que dominaria el cotarro, capaç d’aturar el PP, la seva bèstia negra. Amb Subirats coincidíem en tertúlies a l’Ateneu Barcelonès i els dissabtes al Bar Velódromo, del carrer Muntaner, on acudien l’economista Frederic Ribas (biògraf de Beltran i de la seva generació), Artur Bladé, el llegendari memorialista de l’Ebre català, l’escriptor Leandre Amigó (tan pulcre, concret, admirador d’Azorín), el cronista rapitenc Eduard Sánchez (que sempre ens subministrava notícies de Tiano Arbó, a qui portava les cartes els estius a la platgeta del Suís) i, en fi, les senyores Mireia Xapel·li (poeta, cronista de la Barcelona antifranquista dels anys 60) i Montserrat Iglesias, bibliotecària, soltera i, naturalment, catalanista, que sempre s’enganxava amb el periodista radiofònic d’abans de la guerra, Teodor Garriga, també catalanista, però socialista, que s’escapà dels nazis igualment de miracle. I és que els que van sobreviure va ser de miracle.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 58 = 60

Últimes notícies