EDITORIAL // Este dimecres, 25 de novembre, es va celebrar el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Cada any, es repetixen els arguments d’alerta i de màxima necessitat de continuar fent prevenció i d’actuar-hi per part de tots els actors implicats. Una exigència derivada d’unes xifres que són esfereïdores: fins a 167 dones han estat assassinades a Catalunya per la violència masclista des del 2008, i 340 dones de les Terres de l’Ebre han denunciat enguany haver estat víctimes de violència de gènere. Si bé mentre hi haja una dona maltractada o un sol feminicidi, caldrà no abaixar la guàrdia, el cas és que hi ha més motius de preocupació que mai i, per tant, només tenim l’opció de pujar el volum de la veu reivindicativa i combativa del 25-N.
Enguany, en un context de pandèmia que ha comportat i comporta restriccions de la mobilitat i confinaments domiciliaris, i que ha començat a generalitzar l’opció del teletreball, moltes dones hauran hagut de compartir cada vegada més hores tancades a casa amb els seus maltractadors. Un context que ha dificultat puntualment l’accés de les dones als Serveis d’Informació i Atenció a les Dones. Perquè si les xifres de víctimes comptabilitzables ja són preocupants, el més perillós de l’estadística és el nombre de dones que no van enlloc a demanar ajuda.
Enguany, a més a més, la campanya de l’Institut Català de les Dones (ICD) fa especial incidència en les corresponsabilitats i assenyala els potencials còmplices de les agressions masclistes: aquells tercers o terceres que no intervenen en observar una actitud masclista, que l’accepten o que justifiquen el masclisme amb algun però. Perquè en la banalització o la resignació està el fonament de la continuïtat de la xacra. Com també en la confiança equivocada que les noves generacions ja no practicaran el masclisme perquè han rebut una educació diferent. Per això l’ICD veu imprescindible fer campanyes adreçades als jóvens i als contextos d’oci.
