Quan fa un any i mig vaig començar a escriure articles ningú m’havia ensenyat a ferho. Durant tota l’etapa de l’escola ens ensenyen a escriure ‘textos argumentatius’, que podríem dir que és el que més s’assembla a un article d’opinió; però, ser original, anar més enllà d’una simple estructura amb una introducció, un desenvolupament i un desenllaç és una mica més complicat. Els qui estudiem, treballem, o simplement intentem escriure i donar la nostra visió del que passa al nostre voltant, intentem crear allò que en diuen una ‘marca personal’. Un objectiu que no és fàcil d’assolir, però que als lectors els agrada d’identificar.
Aquest trimestre, a la universitat, estem cursant l’assignatura de gèneres d’opinió i hem rebut la visita de dos articulistes: Toni Soler, del diari Ara, i Sergio Heredia, de La Vanguardia. Els meus companys i jo els escoltàvem expectants, intentant no perdre’ns ni un detall per poder arribar, algun dia, a ser uns articulistes reconeguts com ells. Debatíem sobre l’estil, la importància –o no– del titular, els inicis i finals… ¿És millor pensar el tema dos dies abans o asseure’s davant el document en blanc i sotmetre’s a la possibilitat que no se t’ocorri res? (Si abans ja m’ho rumiava tot dos cops, crec que ara ho faré el doble).
Al principi no és fàcil. Ens llencem a l’aigua desitjant ésser diferents, i acabem escrivint sota la pressió de superar-nos contínuament. Sergio Heredia ens confessava que un cop tens un bon feedback en un article, mantenir-se a dalt de tot del podi és molt complicat.
Amb la pràctica s’aprèn, i amb el temps –tot i saber que, realment, estic molt lluny d’anar donant consells– he après algunes coses. Parlar en primera persona fa molt de respecte. Si és en singular, encara més. Fins i tot pot fer por perquè mostres de la manera més explícita qui hi ha al darrere del teclat: tu i les teves idees. I, per molt interessant, o graciosa, que sigui una història personal o una anècdota, si no la saps transmetre, si no saps estructurar bé el fil narratiu… en definitiva, si no et trenques el cap una mica, no arribes enlloc. Costa fer el pas, però si saps trobar la forma d’aconseguir que qualsevol persona se senti identificada en aquesta primera persona, pots quedar-ne ben satisfet i segur que ha valgut la pena.
Jo no sé si ho aconseguiré, estar satisfeta amb tot el que escric. És més, imagino que en un futur probablement no estaré d’acord amb tot el que escric avui dia. ¿Qui no canvia d’opinió amb el pas del temps? La perspectiva, la forma en què els nostres ulls veuen el món poden canviar. I atorguem-nos tot el dret a fer-ho.
Les claus per crear aquesta ‘marca personal’? No crec que ningú les tingui… però, si alguna cosa ens pot aproximar a assolir-la és escriure sobre temes que ens inquietin, que ens toquin de prop, que representin la nostra gent, que ens arribin a dintre, i que ens facin escriure amb ganes i molta, molta passió. Perquè, per molt de respecte que ens faci, per molt esforç que costi, no aprofitar oportunitats com aquestes seria un gran error.
