L’ampostina Victòria Cid i Centelles (Barcelona, 1997) va descendir als abismes de la depressió, fins tocar fons, i va aconseguir sortir-ne. Coneix molt bé, i no oculta, els episodis de pensaments suïcides. O els angoixants moments d’insuportable autoflagel·lació. Exesportista de l’elit com a remera internacional i actualment investigadora contra el càncer al País Basc, ha convertit en un llibre la seva lluita contra la malaltia. “Els problemes de salut mental tenen una base biològica que no s’entén mai“, subratlla. A ‘Simplement, jo. La meua victòria contra la depressió‘ (Onada Edicions), Cid fa un exercici d’honestedat i despulla la seva experiència, a partir de la qual s’ha convertit en una divulgadora per intentar trencar tabús.
Immersa actualment en la recerca i la preparació del seu doctorat sobre càncer de pròstata i les seves immunoteràpies des del CIC bioGUNE de Bilbao, Cid encara troba temps per recórrer aules de col·legis i instituts per exposar el seu cas. “Animo els estudiants a anar al psicòleg per gestionar els moments d’estrès“, apunta, tot instant les autoritats educatives a posar la “intel·ligència emocional” com una assignatura més.
Més enllà de l’efecte personalment guaridor que, assegura, li suposa aquesta experiència, Cid s’ha proposat trencar els tabús i les barreres mentals al voltant de la depressió. Encara troba molta gent, especialment jove, que no la veu com una malaltia. “Tots pensem que és un problema social o ambiental, del que ens envolta. Però hi ha una base biològica. Jo poso l’exemple dels diabètics. Tenim un dèficit d’un neurotransmissor que és la serotonina“, relata.
Encara es relaciona la malaltia amb “fragilitat” emocional, amb una condició de debilitat. “Demanar ajudar et fa semblar més dèbil, però és tot el contrari“, remarca. A tot això, se li sumen les pors i reticències a prendre determinats medicaments. Sovint, apunta, perquè “pensen que pot haver una dependència o ser dolent pels efectes secundaris“. “A la gent li costa entendre que ha de prendre medicació i que és potser per a tota la vida“, apunta. També el desconeixement sobre el paper dels professionals sanitaris per part de molts joves. “Alguns nens m’han dit que anar al psicòleg o al psiquiatre és de bojos. Això vol dir que encara està latent aquest tabú“, insisteix.
Exemples de “pensament negatiu”
El relat de l’experiència en primera personal de la mateixa Cid vol contribuir a trencar aquest mur d’idees preconcebudes sense correspondència amb la realitat. I ho fa despullant-se emocionalment, construint un llibre directament a partir de les entrades del diari que va començar per intentar trobar el camí de sortida. Il·lustra el principi de cada capítol amb exemples del “pensament negatiu” que l’assaltaven constantment. “Jo pensava que eren normals i que passaven“, recorda. Però no era així.
En el seu cas, van passar entre dos i tres anys fins que va ser diagnosticada. Reconeix que, fins aquell moment, no n’era conscient. Ho defineix com una espècie de “solitud“. “No saps què has de fer. La societat necessita pautes per quan tens depressió“, recalca. El punt d’inflexió, recorda, va arribar la primavera de fa uns cinc anys, ja en plena pandèmia de la covid-19 i amb el confinament en vigor.
Per les pàgines de ‘Simplement, jo‘ passen experiències, angoixes i pensaments negatius, però també la voluntat de trobar l’origen de la situació que va viure. Germana de la remera olímpica Aina Cid, Victòria assumeix que en l’origen dels seus problemes de salut mental es troben les constants comparacions i la projecció d’una qüestionable competitivitat, finalment autoimposada. Guanyadora de campionats de Catalunya i Espanya, internacional per les dues seleccions en els mundials, compatibilitzava els estudis de Biotecnologia amb l’esport d’alta competició al Centre d’Alt Rendiment de Banyoles, per a ella els resultats no eren mai suficients a la vista de la carrera de la seva germrna.
Comparacions que generen frustració
“Tenir una germana més gran a la qual se li ha donat molt bé tema rem -ha arribat a tres Jocs Olímpics- sempre m’ha anat acompanyat i és la base del principi dels meus problemes. Des de petita em comparaven molt. En el món del rem sempre seré la germana d’Aina Cid: ara ho he acceptat i abans no. Això porta molta frustració. Tu has de fer el teu camí i posar-te en mans de psicòlegs si veus q la comparació et genera frustració“, aconsella Cid, que va haver d’abandonar el rem el 2022 per dues hèrnies discals.
Amb la perspectiva que dona el pas del temps, ara recuperada i fora del pou, creu que la seva finalitat, ara, és poder “ajudar la societat, el món de l’esport o en general“, a comprendre com es viu la depressió i també a “entendre els pensaments que es poden tenir” durant aquests episodis. “La societat necessita fer més incidència en el tema de la salut mental“, tanca, sense deixar de recordar la importància del suport de l’entorn més proper. “Se’n pot sortir“, conclou.
