El meu pare la va conèixer abans, a la biblioteca de Tortosa. Hi detallava les seves vivències a l’Euromaidan, la Revolució de la Dignitat de 2013 i 2014. Sí, a Kíiv (o Kyiv, com ho escriu ella). Vivia a l’Ebre gràcies a un projecte europeu de voluntariat. Jo també la vaig conèixer a la biblioteca i ens vam fer íntims. En un viatge per Geòrgia en autoestop, feia voleiar la seua bandera ucraïnesa si els vehicles tardaven massa a aturar-se. Immediatament, transport disponible. “Tenim enemics comuns”, m’explicava. Llavors, el motiu em feia gràcia.
Ara, sent com cauen les bombes. Dorm en un refugi. Passa cinc dies sense saber res de la seua germana. Bombardegen el poble on viu la seua mare. Bombardegen el metro que agafava cada dia per anar a la universitat. Va a funerals a causa de la guerra. Ara, el seu voluntariat és logístic i de suport militar quan fins fa quatre dies desenvolupava projectes internacionals de salut pública. És terrorífic quan algú t’envia la seua localització exacta “per si de cas”.
Al gener, m’avançava pràcticament la data exacta de la invasió russa: seria després dels Jocs Olímpics a la Xina (“hi pot haver acords”) i del 23 de febrer, una festivitat militar russa (“a Putin li agraden les dates simbòliques”).
El 24 de febrer m’enviava aquest missatge:
“Tots els aeroports estan tancats.
I no penso escapar…
Lluitarem”.
Victoria
