Resulta que aquest dissabte, 24 de febrer, la població murciana d’Águilas (i altres dels voltants, com Lorca, Mazarrón, etc.) està convocada a la Casa de Cultura d’aquest municipi per commemorar -i en el fons, celebrar- els cinquanta anys, el 1974, de l’inici de l’oposició popular a la central nuclear que, dintre el Plan Energético Nacional dels últims temps del franquisme, estava prevista al litoral de Cabo Cope.
Va ser una altra epopeia de les moltes que van protagonitzar els trenta projectes de nuclearitzar Espanya, una operació decidida al llarg de la dècada dels anys seixanta pels ministeris tecnòcrates, la gran banca i el reduït i també selecte oligopoli elèctric, amb el suport incondicional -només faltaria- de l’entramat polític i financer nord-americà, que van trobar a Hispània les condicions ideals per al colonialisme energètic, econòmic, militar i cultural que desitjaven, i que han portat a terme amb una determinació tan hàbil com implacable.
Però també resulta que, a Águilas mateix, hi va néixer el 1947 un xiquet, anomenat Pedro Costa Morata (ara amb gairebé 77 anys), que amb el temps faria parlar, es faria escoltar i que, després de tants llibres i articles publicats, sempre ha volgut fer-se llegir.
I amb molts d’altres (entre els quals el seu oncle, ni més ni menys que Paco Rabal, i Pedro Guerrero, catedràtic de la Universitat de Múrcia, també traspassat), en aquells temps del moviment ecologista i antinuclear naixent, aquell noiet de vint-i-sis i vint-i-set anys – que havia començat treballant com enginyer de telecomunicacions per la nuclear de Lemóniz- va abandonar en disconformitat la tecnologia nuclear, molt ben remunerada, i en saber, el desembre de 1973, gràcies justament a Paco Rabal, que a la seva pròpia terra Hidroeléctrica Española volia construir una altra central de les que hi havia previstes, va armar un poderós moviment d’oposició que va resultar, finalment, vencedor.
Per fer bullir l’olla de la família -sempre amb el suport de la seva dona, Pepi-, des de Madrid, Pedro Costa es llicencià en Ciències Polítiques i Sociologia, en Periodisme (són nombroses, els anys 70 i 80, les seves col·laboracions en premsa), formà una Consultoria Ambiental i fou professor a les Universitats Complutense i Politècnica de Madrid.
Les capacitats d’aquest home per posar d’acord gent del litoral i de la muntanya, de dretes i esquerres, és fenomenal en vista a aclarir i combatre el desgovern i la corrupció ambiental, política i territorial, i és que Pedro -fill, cosí i nét de ferroviaris- sap el què és córrer pels camins de ferro d’Espanya, que s’ha passejat de dalt a baix, com mostren els seus molts llibres, entre els quals Ecologíada (100 batallas). Medio ambiente y sociedad en la España reciente (Biblioteca Nueva, Madrid, 2011) i Cien Españas, por ejemplo (Gens ediciones, Madrid, 2022).
Líder del moviment ecologista i antinuclear -junt amb altres d’aquells anys, com el navarrès Mario Gaviria, el basc José Allende i el català Santiago Vilanova-, la seva figura pública ha quedat desplaçada a consciència per un periodisme lligat als grans grups de poder, a la politiqueria dominant i al que arriba des de la confusió volguda.
És aquest l’home -a qui conec des de mitjans dels anys 70, quan es posà al servei del poble d’Ascó en el seu combat contra la nuclear- que ara em convida a acompanyar-lo a Águilas per rememorar aquella epopeia de coratge civil i compromís científic i social, quan ningú no sabia res de nuclears ni dels efectes que tindria aquí i arreu del món.
