El divendres passat, dia 4 de març, va ajustar els 90 el senyor Artur Bladé Font, professor universitari a França i a Barcelona (Autònoma), químic de professió, amb estudis a Estats Units i Mèxic -on arribà exiliat, amb deu anys, el 1942, amb els seus pares Artur i Cinta, de Benissanet, en un vaixell des de Marsella i Casablanca, amb altres centenars de desterrats a causa de la Guerra Civil espanyola.
El seu pare, Artur Bladé Desumvila (Benissanet, Ribera d’Ebre, 1907- Barcelona, 1995), home d’ERC, va ser prou conegut en els ambients periodístics, literaris i polítics catalans, en República, guerra, exili i retorn. La seva mare, Cinta Font Margalef -dona coratjosa en els temps inicials d’aquesta família- fou llevadora d’ofici i al poc d’acabar la guerra, a mitjans de 1939, agafà el seu fill i, en una llarga caminada travessant el Pirineu, aconseguiren arribar a Montpeller, on el marit i pare moria d’enyorament per tornar-los a veure.
Va ser, com altres tants que van poder escapar dels nazis alemanys, una odissea (ara n’estem veient una altra mostra amb els que marxen d’Ucraïna) que la Cinta (després de l’emocionant retrobament) va contar amb tot detall al seu home escriptor i que aquest va reproduir fidedignament en un text esplèndid d’un dels seus molts llibres memorialistes, un escrit de referència de la nostra diàspora.
El petit Artur es feu gran a Ciutat de Mèxic, entre frijoles, guacamoles, criollos i descendents d’indígenes, un més de la colònia de derrotats sublims que es reunien a la seu de l’Orfeó Català i continuaven llepant-se les ferides de la derrota, fins que son pare, que ja devia estar tip de tantes jeremiades i acusacions entre dirigents dels distints partits, se’l devia emportar a d’altres llocs.
Des de 1971, deu anys després que tornés de l’exili mexicà, vaig tenir una gran relació amb l’Artur escriptor, a qui vaig conèixer a Benissanet mateix, a la torre que el seu sogre, abans de la guerra, va fer aixecar, enmig de les sénies, lloc de descans del matrimoni, establert a Tarragona, indret magnífic, amb un gran jardí al voltant, amb tota mena d’arbres i plantes, que el cap familiar -com un Virgili vora l’Ebre- conreava amb el mateix amor que posava en la seva prosa i que tan important per a mi va ser llegir. L’amistat amb el fill vindria anys més tard i es feu més continuada i consistent arran de la mort paterna, el desembre de 1995. Temps després, en escaure’s el 2007 el centenari del naixement del pare, les forces vives de la comarca (el Centre d’Estudis, la Delegació de Cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre (amb Antoni Sabaté, de Flix, ja traspassat), la mateixa conselleria del ram, a Barcelona, i el Consell Comarcal) van considerar, amb tota raó, que calia fer un gran tribut d’homenatge a Bladé Desumvila, editant, en primer lloc, el conjunt de la seva Obra Completa, que suma catorze volums de precisió i extensió assegurada.
Van proposar que em fes càrrec de la coordinació i publicació d’aquesta Obra, i és aquí on vaig demanar el concurs filial, que va ser ampli, entusiasta i concret, remenant per tots els racons de la torre de Benissanet a la recerca d’originals inèdits (com el segon volum de L’exiliada i el corresponent a 30, belles memòries d’infantesa i joventut al poble), que es van anar publicant, pulcrament, a càrrec de l’editorial Cossetània de Valls.
Van ser uns anys de molta relació amb Bladé Font, que demostrà el gran amor que tenia per l’home i l’obra paterna, ampliant detalls de la seva biografia, que no deixava de ser, també, la seva. Per desgràcia, fa tres anys, un estiu a Benissanet, ja vidu de la mexicana Elba, un maleït ictus el deixà estabornit per terra, i va ser atès, amb espant, per les seves filles, Ileana i Marina. Estacat en cadira, amb dificultats per parlar i caminar, l’he visitat al seu pis de Barcelona, on la nostàlgia dels bons anys s’ha fet present als seus ulls, finalment, però, contents de l’obra de recuperació realitzada.
